CANTÀNIA 2025
Real
Composició
Xavier Pastrana
Dramatúrgia
Llucia Ramis
Direcció musical
Elisenda Carrasco, Oriol Castanyer i Eva Martínez
Direcció escènica
Adrià Aubert i Cristina Martí
Coordinació musical
Josep Prats
Intèrprets enregistrament:
VEUS SOLISTES Dídac Flores / Carla Miralda · PIANO Jordi Miras · VIOLINS Raquel Garcia / Andrea Talavero · VIOLONCEL Amat Santacana · CONTRABAIX Anna Cristina Grau · CLARINET Ona Cardona · TROMPA Marina Romo · PERCUSSIÓ Marc Clos
SINOPSI
La Vera i l’Ernest són personatges de videojoc. L’Ernest vol saber què hi ha més enllà de les aventures que estan condemnats a repetir, vol sortir del rectangle on estan tancats. La Vera li diu que realitat i ficció són el mateix, i que l’una serveix per explicar l’altra (a través dels contes, les faules o amb metàfores).
Com que no el convenç, li mostra les realitats d’alguns nens i nenes enganxats al videojoc que ells protagonitzen. Llavors tots dos salten al món tangible i l’Ernest s’espanta, perquè ja no té la protecció de la pantalla.
De fet, la Vera i l’Ernest també són jugadors que s’evadien mitjançant un món al qual eren herois immortals. Ara han d’aprendre que tothom és alhora persona i personatge, real i representació, sempre protagonista del joc de la vida.
1. OBERTURA
Escenari a les fosques, s’il·lumina a poc a poc. Focus damunt Vera i Ernest, que comencen a vestir-se de superherois mentre narren com si fos un conte:
VERA
Això era i no era, comencen les rondalles.
Potser va ser així o potser no.
Tothom és i no és.
ERNEST
Hi havia una vegada, diuen els contes,
en un país llunyà,
fa molt i molt de temps.
VERA
Els animals protagonitzen faules.
I tothom coneix les llegendes.
Però, qui les va inventar?
ERNEST (mira cap a dalt)
Qui va crear els déus
que ens varen imaginar?
VERA
Vera vol dir confiança i veritat,
ERNEST
Ernest vol dir tenaç i lluitador.
VERA i ERNEST
Som els protagonistes i els herois
d’aquest videojoc emocionant.
VERA (assenyala Ernest)
Ell vol sortir a la realitat,
ERNEST (assenyala Vera)
per a ella tot és ficció.
VERA
O no són ficció els diners?
No ho són les religions?
No són ficció el porno i la televisió?
VERA i ERNEST
I tot el que mou el món!
2. VERA I ERNEST
De sobte, Vera i Ernest s’adonen que els encalcen, i reprenen un joc que havien interromput. Corren per un escenari fantàstic. Han de saltar obstacles, ajupir-se, tenir mil ulls per possibles atacs. Ella branda una Buster Sword (l’espasa de la mort a Final Fantasy VII), i ell llança boles de foc (Mario Bros, Dragon Ball, Street Fighter). Riuen, s’ho passen bé.
VERA
Compte, Ernest! A la teva dreta!
ERNEST (es gira ràpidament, esquiva el cop:)
Corre, Vera, per aquí!
VERA (segueix Ernest:)
Que divertit!
ERNEST
És al·lucinant!
COR
Això era i no era,
la història de la Vera.
Temps era temps,
la història de l’Ernest.
Són perfectes, són valents.
Tots voldrien ser com ells.
Viuen en un món fantàstic,
no hi ha res que els faci fàstic.
Viuen en un món genial.
Maten monstres i no els fan mal.
Si la partida s’acaba,
tot comença altra vegada.
Això era i no era,
la història de la Vera.
Temps era temps,
la història de l’Ernest.
Temps era temps,
temps era temps.
Aquesta és la història
de la Vera i l’Ernest.
3. QUÈ ET PASSA, ERNEST?
Al cap d’una estona, Ernest alenteix el pas. Fa gestos menys enèrgics i ja no es diverteix tant. Mira al voltant com si tot li resultés massa familiar. Continua defensant-se, però desganat, de forma mecànica. Vera salta alegrament al seu costat com si res.
VERA
Què et passa, Ernest? Va, espavila!
ERNEST
És que… No et fa l’efecte que…?
VERA
Compte! Darrere teu!
Ernest es gira sense emoció, esquiva l’atac com si ja el veiés venir. Torna a mirar al voltant, desencisat.
ERNEST
Vera, em sembla que això ja ho he viscut abans. Ja hem estat aquí.
VERA
Però, què dius? Corre, que no vull perdre la partida.
Ernest manté un ritme baix, més pendent de l’escenari que del joc. Vera continua jugant, però preocupada pel comportament del seu germà, a qui intenta motivar.
VERA (impacient:)
Es pot saber què et passa? Estàs molt estrany!
ERNEST
No ho sé, és com si…
Vera el protegeix d’un cop.
VERA
Concentra’t, va, que ens ataquen pertot arreu!
ERNEST
És que ja sé el que passarà. Ara sortirà un àlien d’allà.
Miren cap on assenyala Ernest.
ERNEST
Ho veus? Ara ens assetjarà un wendigo. Quieta! Eh, que no et detecti!
Es queden quiets i el wendigo passa de llarg.
ERNEST
Per allà apareixerà un necromorf. Dispara-li a les cames, que són el seu punt feble!
Vera dispara cap on indica Ernest. Ernest para de jugar, però Vera insisteix perquè continuï.
VERA (com si li anés la vida:)
Va, Ernest, no em deixis tota sola! Vull guanyar aquesta partida, i sense tu no puc! No t’hi capfiquis ni li donis tantes voltes! Mou-te, que no vull que ens matin! Hem de guanyar!
Ernest la segueix, desconcentrat. Acaba de descobrir que alguna cosa no encaixa, però no entén ben bé què és.
4. repetició
ERNEST
De què va tot això?
Sempre passa el mateix
Sempre el mateix, sempre el mateix…
Una vegada i una altra,
i després una vegada més,
una vegada i una altra,
i després una vegada més.
Som aquí tots sols,
o hi ha algú que ens condueix?
COR
Tant se val (tant se val)
què és real, (què és real)
és igual.
ERNEST
Juguen amb nosaltres?
Només som personatges?
Som de debò?
O només una imatge,
només una imatge,
un dibuix, un miratge?
COR
Tant se val
és igual
som reals
ERNEST
Per poder arribar al final
d’aquesta gesta inquietant,
hauré de seguir jugant
nit i dia i l’endemà.
Una partida i una altra
i després una partida més,
una partida i una altra
i després una partida més,
per saber si és veritat
que allà hi ha la llibertat.
VERA
Estic ben segura que serà una gran aventura, Ernest!
COR I ERNEST
Tant se val
és igual
què és real,
és igual.
Tant se val.
COR
Tant se val
què és real!
5. QUÈ PASSA AQUÍ?
Ernest va cap a la dreta, però alguna cosa li impedeix continuar. Vera se’l mira amb la complicitat d’una germana gran en recordar el desengany que també va tenir ella fa un parell d’anys.
ERNEST
Què passa aquí?
Va cap a l’esquerra, i el mateix.
ERNEST
Quina cosa més estranya.
Mira a dalt, a baix. Està tancat dins un rectangle.
ERNEST
No puc sortir!
Vera, amb aire de suficiència, mentre intenta distreure’l perquè no es neguitegi:
VERA
Ai, Ernest, som aquí perquè ens encanta! O és que no t’agrada jugar? Mira quantes coses fantàstiques que ens envolten, totes les aventures que vivim! Aquest és el nostre món!
6. EL rectangle
Mentre el cor canta, Vera i Ernest es fixen en la quantitat de rectangles que tenen a l’abast: el mòbil, la tablet, l’ordinador, el televisor, els llibres, la consola, fins i tot les finestres.
COR
Rectangle, rectangle, rectangle!
Rectangle, rectangle, rectangle!
Tot passa dins un rectangle.
Les sèries i els videojocs (rectangle, rectangle)
Les notícies i tik-tok (rectangle, rectangle)
Tothom mira el rectangle
De visita al dentista,
perden l’entorn de vista
Tothom mira el rectangle,
tothom mira el rectangle
Quan sopen i quan fan caca
Quan s’estiren a l’hamaca
Només miren el rectangle
Al carrer i en ser a casa.
Tothom mira el rectangle, (rectangle, rectangle…)
Les sèries!
Els videojocs!
A l’hamaca
Les notícies!
Quan fan caca!
Al carrer!
Al metro!
A casa!
Instagram!
Tik-tok!
Al súper!
Al cine!
…
Tot passa dins un rectangle.
Les sèries i els videojocs. (rectangle, rectangle)
Les notícies i tik-tok. (rectangle, rectangle)
Tothom mira el rectangle
De visita al dentista,
perden l’entorn de vista
Tothom mira el rectangle,
tothom mira el rectangle!
Quan sopen i quan fan caca
Quan s’estiren a l’hamaca
Només miren el rectangle
Al carrer i en ser a casa.
Tothom mira el rectangle!
Rectangle, rectangle…
ERNEST
Doncs a mi m’agradaria saber què hi ha més enllà del rectangle!
7. metàfores
Ernest se sent atrapat. Tampoc pot traspassar la ‘paret’ que el distancia del públic. Intenta empènyer la pantalla, intenta travessar-la amb boles de foc. Dedica tots els esforços a sortir del rectangle, mentre Vera continua jugant –lluitant– i procura que no perdin la partida.
ERNEST
Vull traspassar els límits
Tenir pell de gallina
Menjar-me algú a petons
No fer peu a la piscina
Vull que em trenquin el cor
Que no em càpiga al pit
I quedar-me amb un pam de nas
I fer-me molt petit
VERA
Vols fer el mort a dins el mar
treure foc pels queixals
Tenir un nus a la gola
deixar algú glaçat
Vols quedar-te de pedra
I també sense paraules
Que se’t faci la boca aigua
I que et bulli la sang
Que et bulli la sang.
ERNEST
Que em xiulin les orelles
I engreixar-me de content
Ficar els peus a la galleda
Perdre el cap completament
Vull que em trenquin el cor
Que no em càpiga al pit
I quedar-me amb un pam de nas
I fer-me molt petit
VERA
Tot això són metàfores.
La realitat és dura i fa mal.
Tot això són metàfores.
La realitat és dura i fa mal.
ERNEST
Doncs…
no vull tenir por
d’una esgarrapada
curar-me la ferida
amb aigua oxigenada
i que em passi de seguida
Així és la vida!
VERA
Tot això són metàfores.
La realitat és dura i fa mal
La realitat pot ser més greu.
També pot ser cruel.
ERNEST
Vull saber qui juga amb nosaltres
vull donar-los la mà
D’on venen, on són, què fan?
Vull anar-hi i conèixe’ls
vull tocar la realitat
Vera cedeix. Para el joc (pausa), es gira cap al cor i diu:
VERA
Aquí els tens.
Tots dos escolten quiets.
8. el cant de la veritat
COR
Som el cant de la veritat
dels qui no tenen veu.
Som el cant silenciós,
el cant silenciós
dels qui voldrien cridar.
Aquí la por és real,
aquí el dolor fa mal.
El monstre és el pare
que cada cop que pot
es menja la mare.
Aquí el dolor fa mal,
aquí la por és real.
La mort del meu germà
en fugir de casa
al bell mig de la mar.
Som el cant de la veritat
dels qui no tenen veu.
Som el cant silenciós,
el cant silenciós
dels qui voldrien cridar.
Aquí el joc no és un joc,
aquí ens crema el foc,
quan el tiet ve a jugar
a ser persones grans
i jo em vull amagar.
Aquí ens crema el foc.
Aquí el joc no és un joc.
Jo no sóc bona gent,
tothom diu que sóc dolent
i em sento malament.
Som el cant de la veritat
dels qui no tenen veu
Som el cant silenciós,
el cant silenciós
dels qui voldrien cridar.
Jo, que sóc tan petit,
ja he patit aquell neguit
de no tenir cap amic,
se’n riuen tots de mi.
Jo que sóc tan petit.
Som el cant de la veritat (Aquí la por és real)
dels qui no tenen veu (aquí el dolor fa mal)
Som el cant silenciós (aquí el joc no és un joc)
el cant silenciós (Aquí ens crema el foc.)
dels qui voldrien cridar.
Som el cant silenciós,
el cant silenciós,
dels qui voldrien cridar.
9. ostres, què ha passat aquí?
Vera i Ernest són en un escenari menys brillant. Ja no hi ha estímuls pertot arreu. Ernest s’arrauleix, mira al voltant espantat, s’ha tret el vestit de superheroi, Vera no.
ERNEST (desconcertadíssim)
Ostres, què ha passat aquí? Jugàvem tranquil·lament com sempre, conqueríem nous mons plens de monstres, exploràvem espais misteriosos, ens saltàvem pantalles. Però tenia una impressió estranya com de repetir sempre el mateix. Llavors he vist que érem dins un rectangle, que tot passa dins un rectangle. He volgut saber què hi ha més enllà del rectangle, i he vist persones com nosaltres, que també són superherois mentre juguen, però que, fora d’aquí, amaguen històries que no sap ningú. Històries que no han explicat mai. (Tremola) Ara tinc fred i em sento despullat. I quin silenci!
VERA (resignada)
Sí, la veritat és que podria lluir més.
ERNEST
Què vols dir?
VERA
Que la pobra està molt deixada, poc cuidada, es nota que no la valoren i no hi tenen cura.
ERNEST (no entén res)
A què et refereixes?
VERA
A la realitat.
ERNEST (emprenyat)
Totes les germanes grans sou iguals! Sempre et poses estupenda per demostrar-me que saps més coses que jo! En comptes d’anar de llesta, ajuda’m, perquè estic molt perdut!
VERA
És que sempre m’estàs rebentant el joc!
ERNEST
No veus que no estic al mateix punt que tu?
VERA
Mira, ens ho estàvem passant bomba i de sobte… estàs irreconeixible! Ja t’he dit que tant se val què és real, però no em fas cas. Tot això que tant et preocupa no és important.
ERNEST
Per a mi sí que és important.
VERA
I ara què! Segur que perdrem per culpa teva!
ERNEST
No siguis injusta! Potser tu ja t’ho coneixes, però per a mi és nou.
Ernest toca els objectes, el terra, com si fos la primera vegada que ho fa:
ERNEST
I que dur que és tot!
VERA (amb aires de superioritat)
No te’n fas una idea!
10. no tinguis por
ERNEST (angoixat)
Vera, on som?
VERA (repel·lent)
Hem saltat a l’altra banda. La realitat és això.
VERA
Ja t’he dit que la ficció era la millor opció. És la millor evasió.
ERNEST
Vera, tinc por!
COR
No tinguis por.
El que sents
és el cor
que batega d’emoció.
I el que sents
a la pell
és el fred
que et farà petar les dents.
Has posat els peus a terra,
quedes amb la boca oberta,
i si estires bé la mà,
tens el món sencer a tocar,
tens el món sencer a tocar,
tens el món sencer a tocar.
No tinguis por.
El que sents
són olors,
no n’hi ha
al videojoc.
I el que sents
dins el nas
és el pol·len
que et farà esternudar
Has posat els peus a terra,
quedes amb la boca oberta,
i si estires la mà,
tens el món sencer a tocar,
tens el món sencer a tocar,
tens el món sencer a tocar.
O potser
el que sents
és només avorriment,
aquests sons poc estridents
i colors molt poc llampants.
El que sents
és el temps
que va a una altra velocitat.
No és que aquí sigui més lent,
és així de veritat.
No tinguis por,
el que sents és el cor
que batega d’emoció.
No tinguis por.
No tinguis por.
11. com vols que no tingui por?
Ernest cerca la pantalla a les palpentes, però les mans no topen amb cap límit
ERNEST
Com vols que no tingui por! Estic sentint massa coses alhora. El fred, la calor, el cor, una mena de nus a la gola. Tot això és molt gros, Vera! Vull tornar al videojoc!
Vera recupera els rectangles (el mòbil, l’ordinador, el llibre), s’acosta a Ernest i li mostra tot.
VERA
Ernest, estimat. Deixa que t’ho expliqui. Saps que et porto dos anys i tres mesos d’avantatge, i que moltes coses em passen abans que a tu. Crec que encara no has entès que realitat i fantasia venen a ser el mateix. La ficció serveix per explicar la realitat, i ho fa a través de la literatura, per exemple, o amb els còmics, o els videojocs. També pot fer-ho a través de les pel·lícules, o de poemes i de cançons. Tots expliquem les nostres vides mentre les vivim. El que passa és que no totes les realitats tenen la mateixa veu: n’hi ha que sonen més fortes i n’hi ha que són un xiuxiueig. Hi ha realitats que se silencien, fins i tot.
ERNEST
Uf, tot és molt confús. No sé si t’entenc. Què és real i què no?
VERA
Aquesta no és la qüestió.
ERNEST
Perquè tu ho diguis! Vera, per a tu tant se val! Però no tothom viu les coses igual.
VERA (recorda de sobte)
Espera, hi havia un llibre que potser ens ajudaria.
ERNEST (sense escoltar-la)
He de fer el meu recorregut, jo també.
VERA (es gira cap a ell)
Ja et dic que més enllà d’això no hi ha res d’interessant, res que pagui la pena. Segueix-me i ja està. Deixa’t anar! Gaudeix una mica! Va, que si no juguem és molt avorrit!
ERNEST (capficat)
Al videojoc tot era molt clar: sabia on eren els límits, sabia el que havia de fer, sabia tot el que passaria. I m’agradava tenir-ho controlat. Malgrat que hi hagués monstres arreu, em sentia més protegit que aquí.
VERA (es treu el vestit de superheroïna, molesta)
Però no deies que no volies tenir límits per poder fer el teu camí? No deies que volies moure’t lliurement?
ERNEST
Estic fet un embolic.
12. realitat i fantasia
VERA
El meu estimat Ernest,
Crec que encara no has entès
que realitat i fantasia
venen a ser el mateix.
COR
Tant se val
què és real,
és igual.
VERA
Una sempre explica l’altra
I, si no, no existeix.
COR
Tant se val
què és real,
és igual.
VERA
No estem mai tots sols
a banda i banda del rectangle.
Som jugadors
i també som personatges.
COR
Tant se val
què és real,
és igual.
VERA
De vegades ens fa por
mirar el món cara a cara,
i per això cal la ficció
per parlar-ne adés i ara.
COR
Tant se val
què és real,
és igual (Tant se val què és real!)
és igual!
Les llegendes i les faules
no falsegen la veritat,
sinó que se’n distancien
per poder-nos-hi acostar. (Tant se val!)
VERA
Les llegendes i les faules
no falsegen la veritat,
sinó que se’n distancien
per poder-nos-hi acostar.
ERNEST
Llavors, què és veritat i què és mentida?
VERA
Doncs tot forma part de la vida!
COR
Tant se val
què és real,
és igual.
VERA
El meu estimat Ernest,
potser ara ja has entès
que realitat i fantasia
venen a ser el mateix.
COR
Tant se val
què és real,
és igual.
13. va, ho deixem per avui
VERA
Va, ho deixem per avui. Ja n’hi ha prou. Estic cansada. Apaguem ja.
ERNEST (intenta fer un moviment com per deslliurar-se d’alguna cosa, però hi ha un bloqueig en el gest i es queda congelat)
Sí, espera un moment, que…
VERA
Vinga, Ernest!
ERNEST
És que no puc sortir!
VERA
Pitja el botó i…
(mentre Vera parla, s’adona que també està congelada)
VERA
Ostres! Jo tampoc puc! Ens hem quedat en pausa!
Pitgen tots els botons del comandament, quiets, cada cop més nerviosos.
ERNEST (espantat)
La mama sempre ho diu, que si juguem tant ens hi enganxarem!
VERA (mentre intenta mantenir la calma)
Però és una manera de parlar, una metàfora; com allò de tenir pell de gallina, o quedar-se de pedra, o quedar-se glaçat. Recordes?
ERNEST
Vols dir? Llavors, què passa? Per què no podem sortir d’aquí? Per què ens hem quedat congelats de debò?
Vera també s’espanta. Finalment, de tant toquejar el comandament, la situació es desbloqueja i cauen en terra. Vera i Ernest són a la seva habitació, amb el comandament del videojoc a les mans.
Mentre s’incorporen, es freguen les cervicals i es refan una mica.
14. tres dies i tres nits
ERNEST
Uf, quin ensurt!
VERA (fent-se la milhomes per dissimular que també s’ha espantat)
Jo ja sabia que no passava res.
ERNEST (una mica rebotat)
Doncs jo no sé ni on sóc. Estic molt descol·locat.
VERA
Tres dies i tres nits
han passat com un sospir.
Hem estat entotsolats
i ens hem oblidat
fins i tot de dormir.
ERNEST
Els ulls em bullen, tinc mal de cap,
de mans i d’esquena, estic garratibat.
VERA
Hem estat a un altre món,
lluny de tot i de tothom.
I ara, quan anem a l’escola,
no es parlarà d’altra cosa.
I ens preguntarem els uns altres:
Què has fet tot aquest cap de setmana?
Jugar i jugar sense parar.
ERNEST
Al camp? Al bosc? A l’estació?
VERA
No! Tancats a l’habitació!
ERNEST
Hem matat monstres,
i descobert nous planetes
i ens han donat superpoders
amb un munt de bonus extra.
VERA
Jugàvem tots al mateix.
I això de poc ens serveix.
ERNEST
Què vols dir?
VERA
Que no tot és tan senzill.
La vida no és un videojoc
on passes nivells, saltes i dispares,
aconsegueixes skills
i l’únic que has de decidir
és si puges o si baixes.
ERNEST
Per què no?
VERA
Perquè és molt més que això!
No es tracta de guanyar o perdre.
Ni d’actuar sempre
d’una única manera.
ERNEST
Però si les vides són infinites!
VERA
Però les opcions són limitades.
I l’espai on ens movíem
no era més que una pantalla.
ERNEST
Que ens oculta i protegeix.
VERA
Escenifica i ens exhibeix.
ERNEST
I no fa tothom el mateix?
VERA
Potser sí,
però no tothom és igual
I el que a tu et fa gràcia,
a un altre pot fer-li mal.
ERNEST
Això és fatal!
VERA
El que cal
és parlar cara a cara.
Preguntar el que no sabem,
preguntar el que no entenem.
ERNEST
A qui? A Google? A Viquipèdia?
ERNEST
A la intel·ligència artificial?
VERA
Els uns, als altres,
És més natural.
Així veurem millor
que no hi ha una
única història,
ni una única versió
que sigui rodona.
ERNEST
I quina és la bona?
I quina és la bona?
15. aquí hi ha el llibre!
Vera agafa el llibre que esmentava abans.
VERA
Aquí hi ha el llibre!
S’asseu i llegeix concentrada, comença a aclarir moltes coses que ja donava per sabudes.
VERA
Ah, és clar. Mmm… Ara ho entenc!
Li demana a Ernest que s’assegui amb ella:
VERA
Mira el que diu aquí: som el resultat del lloc on hem nascut i d’on vivim. També som el resultat de les coses que sentim i dels amics que tenim. I, fixa-t’hi: dels contes que ens expliquen!
ERNEST
Com que dels contes? Dels contes també? No són fantasia? No són tot mentida?
VERA
Sí, però de vegades creen realitats. Per exemple, aquí s’explica que, antigament, deien bruixes a les dones que vivien soles i eren independents.
ERNEST
Però les bruixes no existeixen!
VERA
És clar! Però si eres dona i no feies el que se suposava que havies de fer (formar una família, tenir un marit a qui obeir, posar-te guapa), si eres lliure i tenies inquietuds científiques i volies descobrir medicines, et deien bruixa. Així la gent tenia por de tu i et donava l’esquena i volien cremar-te a la foguera. Perquè es pensaven que tenies poders malignes.
ERNEST
Això és horrible!
VERA (mostrant-li una altra pàgina)
I mira això! Sempre han fet el mateix amb tothom que és diferent! Han dit que són rates, o que són lladres, o que són paràsits, o que són malalts, o que són dolents! S’han dit moltes mentides sobre la procedència de la gent, i sobre les nostres creences i sobre el nostre color de pell. I sobre la nostra manera de ser. I s’han repetit tantes vegades, aquestes mentides, que al final molts se les han cregut, i han donat per bones aquestes mentides, com si fossin veritat.
16. Bruixes
COR
Bruixes!
Bruixes…
Van dir que érem bruixes,
Rates!
Rates…
van dir que érem rates,
ens van dir criminals
que portàvem tots els mals.
Lladres!
Lladres…
Van dir que érem lladres,
Vàndals!
Vàndals…
Van dir que érem vàndals,
ens van dir animals,
bèsties que portàvem tots els mals.
Bruixes…
Lladres…
Rates…
Venim de realitats diferents
i de mentides, de mentides d’altres temps
sobre la nostra procedència
i el nostre color de pell,
sobre la nostra procedència
i el nostre color de pell.
Venim de realitats diferents
i de mentides, de mentides d’altres temps
sobre la nostra procedència
i el nostre color de pell,
sobre la nostra procedència
i el nostre color de pell.
sobre la nostra procedència
i el nostre color…
Bruixes!
Bruixes…
Van dir que érem bruixes,
Rates!
Rates…
van dir que érem rates,
ens van dir criminals
que portàvem tots els mals.
Lladres!
Lladres…
Van dir que érem lladres,
Vàndals!
Vàndals…
Van dir que érem vàndals,
ens van dir animals,
bèsties que portàvem tots els mals,
ens van dir bruixes i animals.
Som el resultat
d’un munt de relats.
I n’hi ha molts que no són certs.
Som el resultat
d’un munt de relats
i aixequem ben fort la veu
ben fort la veu,
ben fort la veu!
Som el cant de la veritat,
de les moltes realitats,
i alcem ben fort,
i alcem ben fort,
i alcem ben fort la veu,
la veu,
i alcem ben fort la veu!
17. no tothom és igual
ERNEST
No tothom és igual, ni ens agraden les mateixes coses! A mi m’agrada el menjar dolç i a tu el salat, tu et lleves d’hora i jo soc un dormilega, jo tinc el nas gros i tu petit.
VERA
Dins el videojoc sí que som tots iguals: som l’avatar que triem, som qui volem ser, som perfectes i som valents. Per això hi estem còmodes, perquè sabem el que hem de fer. Al videojoc no hem d’enfrontar-nos a les dificultats del món real, tan imprevisible. Ens sentim més protegits. Hi ha una pantalla que ens protegeix. Crec que…
ERNEST
Què creus?
VERA
Crec que els contes no són tan innocents, però sí que ho som els qui escoltem contes. Crec que els jocs tampoc són innocents, tot i que nosaltres sí que ho siguem.
ERNEST (pensatiu)
No són només un joc.
VERA
Exacte. Perquè ens impedeixen veure les altres realitats, no ens permeten entendre-les. Cadascú està tan concentrat en allò que li agradaria ser, que no s’interessa pel que l’envolta. Cadascú vol guanyar la seva partida per passar a un altre joc que el mantingui entretingut, sense preocupar-se pels altres. La fantasia és la millor evasió, sí. Però ara veig que moltes d’aquestes fantasies són el resultat d’un munt de relats, i n’hi ha molts que no són certs. També hi ha molts relats, moltes històries, que s’amaguen per por. I fins que no s’expliquin, fins que no les expliquem, semblarà que no existeixen. Per això cal que aixequin ben fort la veu!
18. conte contat
COR
I vet aquí un gat,
vet aquí un gos,
que aquest videojoc
ja s’ha fos.
Vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
ara comença
la realitat.
I vet aquí un gat…
I vet aquí un gat,
vet aquí un gos,
que aquest videojoc
ja s’ha fos,
i vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
ara comença
la realitat.
I vet aquí un gos…
I vet aquí un gat…
I tot això
és tan veritat
com si mai
no hagués passat.
I tot això
és tan veritat
com si mai
no hagués passat.
VERA
I vet aquí un gos,
i vet aquí un gat,
que aquest videojoc
ja s’ha acabat
ERNEST
Vet aquí un gos,
i vet aquí un gat,
VERA I ERNEST
i ara comença la realitat.
COR
Conte contat,
conte acabat
VERA I ERNEST
Tot el que hem dit
és veritat
i potser no ha passat.
TOTHOM
Tant se val
què és real,
és igual.
Tant se val,
és ben igual.
CRÈDITS
Intèrprets enregistrament:
Veus solistes: Dídac Flores i Carla Miralda | Piano: Jordi Miras | Violins: Raquel Garcia i Andrea Talavero | Violoncel: Amat Santacana | Contrabaix: Anna Cristina Grau | Clarinet: Ona Cardona | Trompa: Marina Romo | Percussió: Marc Clos
Cor de l’IEA Oriol Martorell amb la col·laboració d’alumnes del Conservatori professional de música de Badalona: Emma Aguilera, Estel Blasco, Nandele Campos, Emma Capilla, Jana Fontanella, Candela Gamallo, Lucía Gamallo, Emma Gill, Max Golds, Jan Gómez, Cahaya Lovisa Kabuhung, Ona Marcén, Anna Ndiaye, Neus Ortolà, Aniol Ortolà, Núria Pardo, Uma Planelles, Pol Prado, Jan Prats, Queralt Quintana, Judith Roca, Ona Roig, Lucía Salgado, Marina Salgado, Rut Sau, Júlia Sorribas, Joan Torner, Alexandra Verónica Varela i Núria Vidal.
Direcció: Txell Puig i Daniel Antolí
Enregistrament: L’Auditori i Estudi Tasso – juny/juliol 2024
Direcció musical (músics i solistes) enregistrament: Elisenda Carrasco
Direcció musical (cor) enregistrament: Eva Martínez
Direcció escènica enregistrament: Adrià Aubert
Mescles i edició digital: Tasso Laboratori – juliol 2024
Enregistrament i edició digital: Ferran Conangla, Enric Giné i Jan Valls
Mescles i masterització: Ferran Conangla
Cap del Servei Educatiu: Marta del Olmo
Coordinació artística: Marta Márquez
Aquesta cantata serà cantada per 50.000 nens i nenes de 4t, 5è i 6è d’Educació Primària durant els mesos d’abril, maig i juny de 2025.
