CARLES SURIÑACH

SINFONIETTA FLAMENCA

Suite per a banda (1971)

La predilecció del mestre Suriñach pel flamenc li porta a escriure una Sinfonietta flamenca per a orquestra simfònica que s’estrena a Louisville el 9 de gener de 1954 amb un gran èxit de crítica. El mateix any es va presentar l’obra durant els concerts de Cuaresma al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dirigida pel propi compositor.  El 24 de juliol de 1956, va tenir lloc la seua presentació al prestigiós Festival Proms interpretada per la BBC Symphony Orchestra, dirigida per Malcolm Sargent al Royal Albert Hall de Londres. Aquesta suite en quatre moviments desenvolupa una visió molt moderna de la tradició flamenca tant pel que fa al tema tímbric i temàtic (amb reminiscències jueves, àrabs i gitanes) com a l’harmònic. Una versió més reduïda (sols amb tres moviments dels originals, tot eliminant el tercer moviment de la versió orquestral) s’estrena instrumentada per a banda pel compositor en 1971. El propi Suriñach escriu al llibret del LP on s’enregistrà l’obra: “El sud d’Espanya ha estat sempre  la font de la major riquesa de la música nativa. Aquesta riquesa es concentra majoritàriament a l’estil flamenc amb la seua formidable intensitat i profunda meditació. Però els compositors espanyols no han penetrat molt al seu interior, pel seu refinament no han fet concessió a l’extravagància de l’estil flamenc espanyol quan aquest interferia les regles acadèmiques. Aquesta Sinfonietta Flamenca té un màxim d’estil flamenc i un mínim de convencionalisme”.

Aquestes dues obres són testimoni de l’interés de Suriñach pel flamenc, present en la gran majoria de la seua producció, com per exemple a la seua Simfonia n. 2, i a obres com ara Feria Mágica (1956), Variaciones Sinfónicas (1962), el Concert per a piano i orquestra(1973) o Melismas Sinfónicos (1993). Per entendre aquest interès i la seua postura estètica són interessants paraules del compositor al text del LP: “….és coneguda, crec, actualment, la meua devoció per la denominada música flamenca espanyola i la meua recerca per trasplantar-la  a l’escenari del concert. Tanmateix, aquest idioma, a través dels anys, està esdevenint, crec, en un assumpte molt associat a la meua pròpia fisonomia. Per altre costat, el món de la dansa està utilitzant la meua música cada dia més i més; una acurada anàlisi m’ha mostrat que els ballarins no espanyols s’han dedicat a esta música pel seu dramatisme: el drama està sent majoritàriament el resultat de l’estil flamenc. Els seus ballets no són totalment espanyols, però utilitzen la meua música per la seua força teatral…”.

A les notes al programa de la seua obra Melismas Sinfónicos ens diu: “Deseaba poner el flamenco a nivel de concierto, para tamizar su energía natural mediante las mejores maneras de la música clásica. Sin embargo, rara vez uso canciones populares o ritmos del flamenco actual. Me puede inspirar, pero la forma proviene de mi imaginación. Una vez he escuchado un tema, lo digiero y lo trituro. De este modo cuando retorna a mi memoria se ha convertido en otra cosa. Espero que el fondo todavía se conserve, pero con muy pocas excepciones, mi música es completamente original. No me gusta mucho la musicología. Los musicólogos buscan autenticidad, pero si haces lo que dicen la música puede convertirse en extremadamente aburrida, por eso yo escribo lo que tengo en la mente e intento realizar una obra de entretenimiento. Puede provocar una ilusión de autenticidad pero nada más. Por ejemplo mi obra Ritmo Jondo está obviamente inspirada en danzas flamencas y esto suena muy español, pero no tiene ningún vestigio de la música gitana actual. Esto no me gusta, se supone que no es el objeto real, es más como pensar sobre la música gitana. Es interesante.” (Veure a historiadelasinfonia.es)