HENRI DUTILLEUX
(Angers, França 1916 – París 2013)

MÉTABOLES

(1959-1964) – 17’

Incantatoire-Linéaire-Obsessionnel-Torpide-Flamboyant

FELIP PEDRELL
(Tortosa 1841 – Barcelona 1922)

EXCELSIOR

(1880) – 28’

PAUSA 20’

JOHANNES BRAHMS
(Hamburg 1833 – Viena 1897)

CONCERT PER A PIANO I ORQUESTRA N. 1 EN RE MENOR, OP. 15

(1854-1858) – 42’

Maestoso
Adagio
Rondo: Allegro non troppo

Andreas Haefliger, piano

COMENTARI

per Joan Magrané

Mutacions

Malgrat haver estat menystingut per l’oficialitat avantguardista durant uns anys, Henri Dutilleux (1916-2013) és un dels compositors més interessants i més apreciats de la segona meitat del segle xx. I, com en el cas d’Alban Berg, que va unir dodecafonisme i tonalitat, la seva obra obre un espai de comunió entre la tradició (Debussy, Ravel…) i les noves tendències del moment (serialisme, preciosisme tímbric, temporalitats complexes…). La seva música, francesa fins al moll de l’os, detallista i meticulosa amb escreix, és sempre generosa i rica, i és en el món simfònic on troba la seva millor expressió. Métaboles, escrita entre els anys 1963 i 1964, n’és potser l’exemple més paradigmàtic, i va significar la consolidació de Dutilleux com a creador. Subdividida en cinc concisos moviments sense solució de continuïtat, l’obra es desplega com un organisme viu en el qual certes idees musicals –certs girs melòdics, certs gestos rítmics– es van metamorfosant lliurement i de manera contrastant: dels acords ressonants, evocadors de campanes, del primer fragment, fins al frenètic scherzo final, passant per les denses harmonies del segon (que tant i tant fan pensar en un altre gran autor francès: Olivier Messiaen), els pizzicati obsessius i violents del tercer, i les misterioses filigranes i ondulacions del quart. El director titular de l’OBC, Ludovic Morlot, que n’ha gravat l’obra completa per a orquestra, n’és un dels màxims coneixedors i ambaixadors.

Felip Pedrell (1841-1922) és un personatge clau per entendre gairebé tot el que ha passat en la música catalana (i ibèrica) de finals del segle xix, i endavant. No només va ser el professor de tota una corrua de noms ara ja incontestables (per esmentar-ne només alguns: Isaac Albéniz, Enric Granados, Manuel de Falla, Amadeu Vives, Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard…) i un musicòleg de prestigi (recordem que li devem, a Pedrell, la recuperació i la revelació de la música de Tomás Luis de Victoria, un dels compositors, ara ho sabem, més importants de tots els temps, i de Francisco Guerrero, i de Cristóbal de Morales, i d’Antonio de Cabezón…), sinó que també va ser un dels introductors del wagnerisme en el nostre país, un corrent, no cal dir-ho, que va tenir un impacte majúscul en la nostra història cultural i nacional: de la música a l’arquitectura, de la literatura al pensament. El seu extens, robust i dramàtic poema simfònic Excelsior, del 1880, ja ens ho mostra des dels primers acords, i, en la seva configuració, segueix el mestratge de Franz Liszt, el gran representant d’aquest gènere orquestral, pel que fa a la inspiració literària que tot ho domina. El poema homònim de Henry Wadsworth Longfellow, en aquest cas: la fatal, per mortal, però esclatant, ascensió alpina d’un jove que acaba sent una metàfora del risc de viure perillosament, a la recerca d’anar més amunt, més amunt i més amunt, encara. Aquesta temporada tindrem la sort de gaudir, a més, d’un altre d’aquests primerencs cims orquestrals pedrellians: I trionfi, poema simfònic escrit en el curs del mateix any que Excelsior.

Els dos concerts per a piano de Johannes Brahms (1833-1897), separats entre si per una vintena d’anys, són obres monumentals, autèntics tours de force per a solista, orquestra i públic. El primer, en la tràgica tonalitat de re menor, també va significar un periple llarg i tortuós per al seu autor, que el va estrenar, sense gaire èxit, més aviat tot el contrari, a Hannover (i el va repetir uns dies després a Leipzig, amb resultats encara més paupèrrims). Ell mateix es va encarregar de la part de teclat, amb només 26 anys, i va comptar amb el seu amic, el gran violinista Joseph Joachim, a la batuta. Com en tota l’obra de l’autor, aquest concert conté una música complexa i espessa, d’alta intensitat expressiva, i una encara més gran densitat tècnica i de construcció. L’obra va patir des del començament una sèrie de periples formals: escrita inicialment com a sonata per a dos pianos, es va transformar més tard en simfonia orquestral, i finalment es va solidificar en aquesta mena de simfonia concertant per a orquestra i piano obligat que ha arribat fins a nosaltres (gràcies al geni i el carisma interpretatiu de Clara Schumann, que és qui la va convertir en una obra popular i la va inserir de totes totes en allò que en diuen el gran repertori).

El primer moviment, “Maestoso”, que segueix la clàssica forma sonata, és llarg i contundent, a voltes marmori, a voltes apassionadíssim. Ocupa la meitat de la peça i agafa una entitat que impressiona, en la qual tot sembla tremolar i estar al caire del terrabastall; no en va l’obre un trèmolo tronador de timbales. En el manuscrit del segon moviment, un bellíssim i líric “Adagio” en la també clàssica forma ternària de cançó, Brahms hi va escriure «Benedictus qui venit in nomine Domini», qui sap si en homenatge pòstum al seu amic Robert Schumann. En el rondó final, “Allegro ma non troppo”, el piano i l’orquestra semblen dansar, frenètics, al compàs d’un ritme sincopat d’aires i ressonàncies populars, entre cèl·lules melòdiques en constant metamorfosi i textures contrapuntístiques, fins a un brillant i explosiu final.