KENNETH HESKETH

(Liverpool 1968)

Masque

(2001) – 6’

PAUL HINDEMITH

(Hanau, Alemanya 1895 – Frankfurt, 1963)

Simfonia en Si b per a banda

(1951) – 19’

1. Moderately Fast, with Vigor
2. Andante Grazioso
3. Fugue (rather broad)

PAUSA 20’

GEORGE BIZET

(París 1838 – Bougival, França 1875)

Simfonia Carmen

(1875 / 2004) – 34

Arranjament de José Serebrier – Instrumentació de Donald Paterson

1. Prelude
2. The Cavalry
3. Habanera
4. Seguidilla
5. Fugato
6. Interlude 1
7. Toreador
8. Interlude 2
9. Andante cantabile
10. Interlude 3
11. The Wedding
12. Gypsy Dance

COMENTARI

per Jacobo Zabalo

La transcripció d’òperes per a conjunts instrumentals data d’antic, i són especialment celebrades les versions per a vents de les mozartianes, amb conjunts d’Harmoniemusik que podien recrear les seves escenes en parcs o jardins, sense necessitat d’escenaris ni cantants. Entre les diverses adaptacions per a orquestra que s’han fet de Carmen –després de les dues suites, obra del mateix Georges Bizet, que compten amb sis peces cadascuna–, destaca la del compositor i director uruguaià José Serebrier, apareguda sota el títol Carmen Symphony. El seu enregistrament al capdavant de l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya va ser guardonat amb un Grammy l’any 2004. Composta per dotze episodis, l’arranjament de Serebrier es caracteritza pel seguiment fidel a l’evolució de la trama operística i per l’oportuna elecció d’instruments que supleixen les prestacions vocals. Dignes d’esment són, per exemple, la substitució del trombó per la trompeta a la “Cançó del torejador” o el solo de saxofon a l’“Havanera”. 

La vivacitat del conegut “Preludi” es manté en aquesta versió de Carmen, tot incorporant-hi motius musicals que reapareixeran, a l’estil wagnerià. Normalment posicionada al ‘top 3’ de les més interpretades arreu del món, es tracta d’una òpera tan popular com problemàtica. I és que, juntament amb l’exotisme del folklore hispànic, que busca evocar-se en ritmes i harmonia, el pes de la narració escènica recau en la figura protagonista. Durant un temps (des)qualificada com a femme fatale pel lliure exercici de la seva voluntat i el seu desig, Carmen atrau i desconcerta a parts iguals, en no deixar-se posseir. “You will never have me”, xiuxiuejarà al seu amant la protagonista de Lost Highway de David Lynch, en un desdoblament fantasiós que actualitza el vertigen hitchkockià, escenificat també per Luis Buñuel al seu llegat final, Ese oscuro objeto de deseo. Trames que, com Carmen, relaten el trasbalsament infantil –i violent– d’aquell que pretén exercir el control d’allò que no pot ser posseït.

Sense un argument ni molt menys tan marcat, ni cap mena de programa, amb motiu d’aquest concert s’interpretarà així mateix la desafiadora Simfonia en si bemoll per a banda de Paul Hindemith, estrenada el 1951 sota la direcció del mateix compositor, al davant de la US Army Band “Pershing’s Own”. Es tracta d’una peça complexa en termes de contrapunt, amb una instrumentació rica i nombrosa –tant en fustes com en metalls i percussió–, que exigeix al conjunt una gran habilitat tècnica i una coordinació excel·lent. Un desplegament virtuosístic que sembla portar al límit l’expressivitat dels vents, en una proliferació d’interrelacions que, sens dubte, captaran l’atenció dels oients.