CINDY MCTEE
(Washington, Estats Units 1953)

Finish Line

(2006) – 7’

JOSEPH SCHWANTNER
(Chicago, Estats Units 1943)

Percussion Concerto

(1994/1997) – Arranjament d’Andrew Boysen Jr. – 30’

I. Con forza
II. In Memoriam. Misterioso
III. Ritmico con brio

PAUSA 20’

PAUL HINDEMITH
(Hanau, Alemanya 1895 – Frankfurt, Alemanya 1963)

“Geschwind Marsch by Beethoven”

Paràfrasi de la Symphonia Serena

(1946) – Arranjament Juan Vicente Mas Quiles – 5’

JOHAN DE MEIJ
(Voorburg, Països Baixos 1953)

Extreme Beethoven

Metamorfosi sobre temes de Ludwig van Beethoven

(2012) – 18’

COMENTARI

per José R. Pascual-Vilaplana

Les bandes de música solen treballar en contra d’una cultura musical que no ha sabut ni encaixar-les ni aprofitar-les. I és per això que el nostre tarannà quasi sempre es mou en contra d’allò que, dins el món de l’art, es considera ‘natural’. En el programa que inaugura aquesta temporada mostrem quatre obres pensades per fer de la banda una eina d’expressió artística versàtil que beu d’allò que coneixem per construir una nova realitat sonora a partir de la pròpia idiosincràsia.

Cindy McTee (1953, Tacoma, Washington) és una de les compositores i educadores més rellevants de la seua generació. Formada a la Yale School of Music i alumna de Krzysztof Penderecki a Cracòvia, la seua música és qualificada per la crítica com «una celebració carregada i agitada de l’energia musical i cultural de l’Amèrica moderna». McTee «aporta al món de la música de concert una veu fresca i imaginativa». Aquesta imaginació es reflecteix als pentagrames de Finish Line (2006), una partitura influenciada per diverses obres de l’artista futurista italià Giacomo Balla (1871-1958), que suggereix la transformació del paisatge provocada pel pas d’un automòbil a tota velocitat. Seguidor del Manifest Futurista de F. T. Marineti, Balla ens presenta en una de les seues obres, Velocità astratta + rumore (1913) –composta el mateix any que Stravinsky escriu La consagració de la primavera–, una manera d’expressar la velocitat i el so. McTee plasma idees d’aquesta partitura en la seua obra i hi combina ritmes obstinats amb pauses circulars del so en una mena d’al·legoria sonora d’una imatge.

Amb aquesta idea d’utilitzar el ritme com a generador de moviment vital, interpretarem també Percussion Concerto (1994/1997), de Joseph Schwantner (1943). Aquest prestigiós compositor nord-americà començà a estudiar la guitarra i, segons ell, aquest instrument el marcà com a compositor: «Quan escoltes les meves obres, el primer que hi endevines és la preocupació pel color. La guitarra és un instrument meravellosament ressonant i colorit. En segon lloc, la guitarra és un instrument molt articulat. […] Les meves idees musicals, el món que habito… també són molt articulats». Percussion Concerto fou un encàrrec de la Societat Filharmònica de Nova York en memòria del prestigiós compositor Stephen Albert (1941-1992). Schwantner dissenya una partitura en forma d’arc i el solista estableix, al llarg dels tres moviments, tota una sèrie de diàlegs texturals entre les diferents seccions del grup orquestral. L’obra fou estrenada pel gener de 1995 al Lincoln Center (NY) pel percussionista Christopher Lamb i l’Orquestra Filharmònica de Nova York sota la batuta del reconegut director Leonard Slatkin (qui, curiosament, és el marit de la compositora que obri aquest programa, Cindy McTee).

La segona part del concert presenta dues partitures que beuen d’una mateixa font: l’univers creatiu de Beethoven. En 1946, Paul Hindemith (1895-1963) escrivia la seua Symphonia Serena per a la Dallas Symphony Orchestra i el seu director, Antal Dorati. La partitura vol explorar de manera amable i agradosa els diversos grups instrumentals de l’orquestra. D’aquesta guisa, el segon moviment de la simfonia, anomenat “Gesdwindmarsch”,utilitza els instruments de vent i la percussió per parafrasejar la Yorckscher Marsch (1808) que Beethoven escrigué per a l’exèrcit de Bohèmia. Hindemith utilitza embrions motívics de l’obra del geni de Bonn per construir una partitura artesanal i colorista amb evidents tocs d’humor i enginy orquestral.

Amb aquesta mateixa idea de parafrasejar Beethoven, el mestre Johan de Meij (Països Baixos, 1953), qui fou el nostre artista retratat la temporada passada, ens ofereix Extreme Beethoven.Tot seguint l’estela de la seua Extreme Make-Over, en què la música de Txaikovski es transformava i mutava eclècticament, De Meij ens endinsa en la ment de Beethoven, de manera que diversos dels seus temes (el concert “Emperador”, Egmont, Per a Elisa, les nou simfonies…) es barregen vertiginosament en una paleta variada d’estils i d’estètiques. Tot imitant l’estil transgressor de Charles Ives i amb una idea semblant a la de Hindemith, en l’obra que comença la segona part d’aquest concert assistirem a una proposta sonora que ret homenatge a un univers creatiu monumental com és el de Beethoven, però sense perdre l’humor ni la gosadia.

Anar contra natura pot ser l’aliment de la creativitat artística. Ritmes i idees preconcebuts s’endinsen en paisatges nous i configuren noves propostes dins d’un cicle evolutiu propi i indispensable per al món de l’art.