EDVARD GRIEG
(Bergen, Noruega 1843 – 1907)

Concert per a piano i orquestra en la menor, op. 16

(1868) – 30′

Allegro molto moderato
Adagio
Allegro moderato molto e marcato

Jan Lisiecki, piano

PAUSA 20′

ALEXANDER VON ZEMLINSKY
(Viena, Àustria 1871 – Nova York, Estats Units 1942)

Die Seejungfrau

(La Sireneta) – Fantasia en tres moviments per a orquestra inspirada en un conte de H. C. Andersen (1902-1903) – 47′

Sehr mässig bewegt (temps moderat)
Sehr bewegt, rauschend (mogut, abstret)
Sehr gedehnt, mit schmerzvollem Ausdruck (sostingut amb expressió dolorosa)

COMENTARI

per Oriol Pérez i Treviño

Un concert per descobrir allò realment romàntic

Va ser el filòsof alemany Rüdiger Safranski (Rottweil, 1945) qui va assenyalar, en el conegut assaig Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán (Ed. Tusquets, 2009), la diferència entre el Romanticisme i “allò realment romàntic”. Segons Safranski, el Romanticisme és una època. Allò romàntic, en canvi, és una actitud de l’esperit que no se circumscriu a cap època determinada. D’aquesta manera, podem assegurar que allò romàntic segueix existint en els nostres dies i no és, en absolut, un fenomen cultural exclusivament alemany.

És per aquest motiu que ens atrevim a qualificar el concert d’avui com a romàntic, malgrat que els dos compositors protagonistes, el noruec Edvard Grieg i l’austríac Alexander von Zemlinsky, no són ni alemanys ni pertanyen al Romanticisme. Això sí, les dues obres escollides són romàntiques fins al moll de l’os.

Per corroborar-ho només ens cal escoltar l’inici de les dues obres. En el cas del celebèrrim Concert per a piano en la m, op. 16de Grieg, un redoblament de timbal, i en la fantasia orquestral La sireneta de Zemlinsky, una sonoritat orquestral greu, profunda i misteriosa que, evidentment, hi ha qui l’ha interpretat com una “representació” i/o “descripció” de la profunditat de l’oceà. Però més enllà d’aquesta correspondència sonora, és evident que els dos inicis ens porten a una voluntat definida amb precisió quirúrgica pel mateix Grieg en la seva conversa amb Arthur M. Abell: «Nosaltres els compositors, projectem el que és infinit i il·limitat en allò que és finit i limitat». És possible que no trobem una altra definició més exacta d’allò romàntic.

Un allò romàntic inseparable de la recerca del jo més pregon i que, en el cas de l’artista, és sempre indissociable de les seves experiències vitals, però també estètiques. És d’aquesta manera com el concert de Grieg troba la seva genealogia en la recepció feta pel compositor de Bergen del Concert per a piano, op. 54 (1846) de Robert Schumann (1810-1856) i la fantasia orquestral de von Zemlinsky en la lectura del conte de La sireneta del danès Hans Christian Andersen (1805-1875).

Més enllà de compartir les dues obres l’esmentat denominador comú d’allò romàntic, no és menys cert que també comparteixen un “quelcom danès”, com són una literatura (Zemlinsky) i una geografia (Grieg). Així, no deixa de sorprendre’ns que el Concert per a piano, op. 16 de Grieg, l’única obra concertant composta per un autor erigit en el gran paladí, juntament amb Ole Bull (1810-1880), del nacionalisme musical noruec, va ser concebut al poble danès de Søllerød, l’any 1858. Feia deu anys que, a Leipzig, sent Grieg un estudiant de tan sols setze anys, havia quedat profundament impactat per la interpretació a la sala de concerts de la Gewandhaus del Concert per a piano, op. 54 (1846) de l’esmentat Schumann, interpretat per la seva vídua Clara. L’impacte d’aquella interpretació va afegir-se a la influència rebuda per part del seu professor de piano, Ernst Ferdinand Wenzel (1808-1880), que sempre va considerar la música del seu amic Schumann un cim de la literatura pianística i, de fet, aquesta literatura acabaria acompanyant sempre la carrera musical de Grieg. Sabem, així, que Grieg en la seva presentació a la seva ciutat natal de Bergen com a pianista i compositor, va interpretar les seves Quatre peces per a piano, op. 1 (1861), dedicades a Wenzel, però també el Quartet per a piano, op. 47 (1842) de Schumann.

És d’aquesta manera que en aproximar-nos a aquest opus 16 de Grieg, no ho estem fent tan sols amb un dels grans concerts per a piano erigits en canònics per grans pianistes com el solista d’avui, Jan Lisiecki, sinó amb una d’aquelles mostres on l’obra musical és la resposta creativa a una obra musical anterior. Així, sense gaire marge d’error, podem dir que aquest Concert per a piano de Grieg és la resposta a l’esmentat concert de Schumann que, així mateix, esdevé la resposta al Concert per a piano (1835) de Clara Schumann (1819-1896). I és que la genealogia del concert de Grieg troba les seves arrels implícites en el concert d’una de les més grans compositores de tota la història de la música occidental, i no ens ha d’estranyar, conseqüentment, que els tres concerts, els de Clara i Robert Schumann i Edvard Grieg, estiguin compostos en la mateixa tonalitat de la menor.

No menys romàntica i intensa és l’obra orquestral La sireneta d’Alexander von Zemlinsky, un autor que la nostra orquestra reivindica en les darreres temporades. Si el 2022 ho va ser amb la interpretació de la seva Simfonia Lírica (1924), ara ho és amb una obra que durant força anys es va creure perduda o fins i tot destruïda. L’origen cal situar-lo en el fet que el mateix compositor va decidir treure l’obra del seu catàleg després de la seva darrera interpretació en viu, el novembre de 1907 a Praga.

Estrenada i dirigida pel mateix compositor el 25 de gener de 1905 al Musikverein, en un concert en què també es va estrenar el Pelleas und Melisande del seu cunyat i antic alumne de contrapunt Arnold Schönberg (1874-1951), l’obra s’erigeix en un cant de dolor pel fracàs de la seva relació sentimental, iniciada l’abril de 1901, amb Alma Schindler (1879-1964). Aquesta va decidir trencar la relació el mes de novembre del mateix any en conèixer Gustav Mahler (1860-1911), amb qui es casaria el març de 1902. Talment com una anticipació a les obres mahlerianes posteriors a l’any 1910, o cosa equivalent, a les obres posteriors al moment en què Malher té coneixement de la infidelitat d’Alma amb l’arquitecte Walter Gropius i on sempre subjau una expressió de desamor, rebuig i incomprensió, a La sireneta hi trobem quelcom de semblant i on el conte d’Andersen sembla esdevenir un símbol amagat de la relació fallida. O potser ”sireneta“ era com anomenava Zemlisnky a Alma?

Després de treballar-hi a fons entre el febrer de 1902 i el març de 1903, i de la seva estrena i posteriors audicions, Zemlinsky va decidir regalar el primer moviment a la seva amiga metgessa Marie Pappenheim (1882-1966), i els altres dos moviments van ser traslladats amb ell a Nova York després de fugir d’Àustria, l’any 1938. Aquests van ser interpretats per la vídua Louise Zemlinsky (1900-1992) com els moviments supervivents d’una Simfonia inacabada. Va ser, però, a començaments de la dècada dels vuitanta quan els treballs dels musicòlegs britànics Keith J. Rooke i Alfred Clayton van fer revelar la correspondència dels tres moviments orquestrals i com tots tres conformaven La sireneta.

Obra tan receptora de les tendències del Romanticisme més modern de Richard Wagner (1813-1883) en el seu treball motívic, com del desenvolupament formal de Johannes Brahms (1833-1897), avui tenim l’oportunitat de gaudir d’una gran obra del simfonisme romàntic dirigida per Vasily Petrenko, que la va enregistrar l’any 2021 per al segell Onyx al capdavant de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra. Un concert per descobrir allò romàntic.