CLAUDE DEBUSSY
(St. Germain-en-Laye, França 1862 – París 1918)

La damoiselle élue

(1887-1888) – Poema líric sobre un text de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882) – 21’

Marta Mathéu, soprano
Anna Alàs i Jové, mezzosoprano
Cor de Noies de l’Orfeó Català (Buia Reixach i Feixes, directora)

CAMILLE SAINT-SAËNS
(París 1835 – Algiers 1921)

La muse et le poète en mi menor, op. 132

PER A VIOLÍ, VIOLONCEL I ORQUESTRA

1a audició – 17’

Vlad Stanculeasa, violí
Charles-Antoine Archambault, violoncel

PAUSA 20’

MANUEL DE FALLA
(Càdis 1876 – Alta Gracia, Argentina 1946)

Noches en los jardines de España

PER A PIANO I ORQUESTRA

(1911-1915) – 23’

En el generalife
Danza lejana
En los jardines de la Sierra de Córdoba

Bertrand Chamayou, piano

MAURICE RAVEL
(Ciboure, França 1875 – París 1937)

Concert per a piano per a la mà esquerra en Re major

(1929-30) – 19′

Lento-Allegro-Tempo primo

Bertrand Chamayou, piano

COMENTARI

per Stefano Russomanno

“Un petit oratori escrit en una vena mística i una mica pagana”. Així va definir Debussy la seva cantata La damoiselle élue, composta entre el 1887 i el 1888 per complir amb els seus compromisos com a guanyador del prestigiós Prix de Rome. Aquesta partitura, una de les més originals del seu catàleg primerenc, reflecteix la fascinació que sobre el jove compositor van exercir l’estètica prerafaelita (el text pertany al poeta i pintor anglès Dante Gabriel Rossetti) i la lliçó wagneriana, encarnada en títols com Tristan und Isolde (Tristany i Isolda) i, sobretot, Parsifal. A Wagner remeten tant la utilització de la tècnica del leitmotiv (els tres motius conductors apareixen exposats ja al preludi) com la saturació cromàtica de les harmonies. Amb aquestes, Debussy plasma unes atmosferes carregades de sensualitat i misteri, amb canvis continus de color dins un discurs narratiu que, en canvi, voreja l’estatisme. En aquesta mística exaltació de l’amor, el veritable protagonista és el concepte sonor: un so que és alhora perfum i llum, encomanat a la delicadesa de les veus femenines (soprano i mezzosoprano solistes, cor de dones) i a la lluminositat diàfana de les cordes i les fustes.

La muse et le poète, de Camille Saint-Saëns, es pot veure com un híbrid entre el concert i el poema simfònic. La presència d’un violí i un violoncel solistes evoca l’antecedent proper del Doble concert de Brahms, alhora que les seves veus tenen un paper gairebé descriptiu: el violí representa la musa i el violoncel, el poeta. Escrita el 1910 i concebuda en un únic moviment, l’obra es configura com una mena de metàfora de la creació artística, on les apol·línies intervencions del violí exerceixen una influència progressiva sobre els modes inicialment ombrívols i malenconiosos del violoncel. Després d’una introducció assossegada, el violí desplega el seu lirisme brillant per iniciar a continuació un diàleg càlid amb el violoncel. La part central desprèn un to apassionat i animat, en alguns moments fins i tot dramàtic, per tornar després a regions plàcides i finalitzar la peça en una atmosfera radiant i joiosa.

Potser Noches en los jardines de España sigui la creació més “francesa” de Manuel de Falla no només pels seus aires impressionistes, sinó perquè Falla fa seva aquí la mateixa òptica amb què els músics francesos evocaven Espanya: a través d’un folklore imaginari, realçat per una paleta tímbrica opulenta i sensual i imbuït per un sentiment de nostàlgia i llunyania. Fruit d’una llarga gestació (esbossada a París el 1909, no va acabar l’obra fins al 1915 a Espanya), aquest tríptic per a piano i orquestra es distancia de la dialèctica tradicional del concert, ja que l’instrument solista actua i coopera dins de l’entramat orquestral sense configurar-se mai com una individualitat enfrontada.

A la primera peça (En el Generalife), per exemple, el piano emergeix sobre les suggeridores sonoritats orquestrals amb l’animació d’arpegis, escales i trinats com si fossin el borbolleig d’una font il·luminada per la llum de la lluna. El clima fantasmagòric i el gust per les alquímies tímbriques es prolonguen fins a la Danza lejana, on adquireixen trets més inquiets. En los jardines de la Sierra de Córdoba té un vigor i una extraversió absents a les peces anteriors, cosa que atorga al tríptic un tancament brillant.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va tenir sobre Ravel un gran impacte emocional. Un ressò directe d’aquesta experiència l’ofereix el seu Tombeau de Couperin (una suite els moviments de la qual estan dedicats a la memòria d’amics i camarades morts en el conflicte), però el dolorós record d’aquells esdeveniments reviu una dècada més tard al Concert per a piano per a la mà esquerra (1929-1930), escrit per al pianista austríac Paul Wittgenstein. Després de perdre el braç dret al front polonès durant la campanya de Galítzia el 1914, Wittgenstein va reprendre la seva carrera musical i va encarregar peces per a una sola mà a destacats compositors (a més de Ravel, van respondre a les seves peticions Hindemith, Prokófiev, Richard Strauss, Korngold i Britten, entre d’altres).

L’arrencada sinistra i ombrívola, encomanada al contrafagot i a les cordes greus, situa el Concert per a piano per a la mà esquerra a l’estela d’una altra partitura de Ravel, La valse (1919-1920), pàgina apocalíptica on la vertiginosa evocació del vals vienès es configura com el símbol tràgic del final d’una època. El Concert per a piano per a la mà esquerra es mou, per la seva banda, en un clima més heterogeni —el primer tema té l’esperit greu d’una sarabanda, l’entrada del solista desprèn un to demoníac d’herència lisztiana, no hi falten ressons del jazz…—, però la seva escriptura magistral aconsegueix traçar un poderós arc dramàtic entre situacions extremes: la més destacada de totes, la d’un piano que, amb una sola mà, aguanta l’escomesa d’una orquestra amenaçadora durant gairebé vint minuts.