JOHANN SEBASTIAN BACH
(Eisenach, Alemanya 1685 – Leipzig, 1750)

Cantata BWV 119
Preise, Jerusalem, den Herrn

(25’)

Cor: Preise, Jerusalem, den Herrn 
Recitatiu (tenor): Gesegnet Land, glückselge Stadt
Ària (tenor): Wohl dir, du Volk der Linden 
Recitatiu (baix): So herrlich stehst du, liebe Stadt!
Ària (contralt): Die Obrigkeit ist Gottes Gabe 
Recitatiu (soprano)   
Cor: Der Herr hat Guts an uns getan 
Recitatiu (contralt): Zuletzt!
Coral: Hilf deinem Volk, Herr Jesu Christ

Ària contralt BWV 120.1
Gott, man lobet dich

(5’)

Ària baix BWV 69.5  
Mein Erlöser und Erhalter

(4’)

Ària soprano BWV 29.5
Gedenk an uns mit deiner Liebe

(6’)

Cantata BWV 137
Lobe den Herren, den mächtigen König der Ehren

(14’)

Cor: Lobe den Herren, den mächtigen König der Ehren
Ària (contralt): Lobe den Herren, der alles so herrlich regieret
Ària (duet de soprano i baix): Lobe den Herren, der künstlich und fein dich 
Ària (tenor): Lobe den Herren, der deinen Stand sichtbar gesegnet
Coral: Lobe den Herren, was in mir ist, lobe den Namen!  

La durada aproximada del concert és de 70’ sense pausa

COMENTARI

per Xavier Pastrana

La Cantata BWV 119, “Preise, Jerusalem, den Herrn” data de l’any 1723. El mes de febrer d’aquell any, J. S. Bach va ser nomenat kantor de l’església de Sant Tomàs de Leipzig. Aquest càrrec comportava no només l’obligació de proveir de música les quatre esglésies de la ciutat, sinó també de fer-ho per a certes celebracions municipals. La Cantata 119 va ser escrita amb motiu del Ratswechsel, la presa de possessió del Consistori. Aquest era un acte important dins de la vida política perquè hi assistia tot el consell municipal, és a dir, aquells qui «donaven feina» a Bach. No seria estrany pensar, doncs, que el compositor volgués impressionar especialment els seus oients en aquesta ocasió, i per això triés uns efectius força significatius. La plantilla orquestral de la Cantata 119 és de les més grans utilitzades per Bach en els seus cicles de cantates: quatre trompetes (elecció molt poc habitual), timbales, dues flautes de bec, tres oboès, dos oboès de cacera (oboe da caccia), corda i continu.

El primer moviment comença amb una obertura a la francesa amb motius puntejats que, combinats amb el so brillant de les quatre trompetes, evidencien la solemnitat de la data. Tot seguit, el cor entra amb un text que exhorta la ciutat de Jerusalem a alabar el Senyor, que ha beneït els seus habitants. La part coral és d’una sonoritat densa, quasi un horror vacui musical, amb un baix instrumental en continu moviment. El número es clou amb la represa de l’obertura, en què cal destacar la segona entrada de les trompetes, que, de manera sorprenent, recuperen el motiu dels primers compassos de la cantata. El recitatiu i l’ària posteriors parlen d’una ciutat i un poble, el Poble dels Til·lers, fent referència a l’origen eslau del nom de la ciutat, que deriva de lipa, ‘til·ler’. És una música més íntima i que convida a la reflexió. Bach ens ofereix, al final de l’ària, un deliciós melisma sobre la paraula volk, ‘poble’. A continuació, una fanfàrria de les trompetes obre el recitatiu del baix, que serveix per donar gràcies al Senyor per la benedicció d’una ciutat esplendorosa. La mateixa fanfàrria serveix per tancar el recitatiu i oferir-nos un gran contrast amb l’ària següent. La instrumentació de l’ària de contralt és pràcticament als antípodes de la del primer número: només dues flautes de bec i el continu. Si a aquesta sorpresa hi afegim la tonalitat de l’ària, sol menor (l’únic número en tonalitat menor), i els ritmes staccato de les flautes, ens resulta una música que sembla que quedi fora de la solemnitat expressada per la resta dels moviments. El text indica que l’autoritat és un do de Déu. És potser una manera d’advertir els governants que han d’estar a l’altura d’aquesta magnífica ciutat que s’ha estat lloant fins ara? En tot cas, l’últim cor recupera l’esperit inicial de la cantata, que es tanca amb un coral que adapta la melodia gregoriana del Te Deum.

La Cantata BWV 137 va ser escrita per al 12è diumenge després de la Trinitat, però sembla que també es va utilitzar per al Ratswechseldel 1725. La instrumentació (també amb trompetes i timbals) i el caràcter del primer cor reforcen aquesta idea. En el segon moviment, un violí solista es recrea, amb una meravellosa fantasia, entre les estrofes del coral que canta la contralt. El segueix l’únic duet del concert d’avui, en què soprano i baix, entre ells i amb els dos oboès, arriben a un moment de cromatisme extrem sobre la paraula noth, ‘necessitat’. L’última ària combina la declamació del tenor amb la melodia del coral final, que anticipa la trompeta i que reafirma el missatge del text del solista.