Per les salonnières, i no

ROBERT DE VISEE
(França 1650 – París 1733)

Livre de pieces pour la guittarre dedié au Roy

(1686)

Suite en re m

Prélude
Allemande
Courante
Passacaille
Bourrée
Gigue

FRANCISCO GUERAU
(Mallorca 1649 – Madrid 1722)

Poema Harmónico compuesto de varias cifras para el temple de la guitarra española

(1694)

Passacalles de primer tono, Compassilo -17 diferencias
Marionas – 18 diferencias
Pavanas – 12 diferencias

GIOVANNI PAOLO FOSCARINI
(Itàlia 1600-1647)

I quatro libri della chitarra spagnola

(1635)

Tocatta detta la inamoratta
Passacalli passeggiati
Corrente la Sprezzata
Toccatta musicalle detta la fedelle
Passacagli Passegiati sopra l’E
Corrente francese con le sue parti  doppie

FRANCESCO CORBETTA
(Pavía, Itàlia 1615 – París 1681)

La Guitarre Royalle

(1671)

Le Tombeau sur le mort de Madame d’Orleans
La Sarabande

GASPAR SANZ
(Calanda 1640 – Madrid 1710)

Instrucción de música sobre la guitarra española

(1674)

Pavanas por la D con partidas al Ayre Español
Jiga inglesa
Bailete Frances
Paseos por 4.º tono
Passacalle sobre la D con muchas diferencias para soltar una y otra mano

SANTIAGO DE MURCIA
(Madrid 1673 – 1739)

Codex Zaldivar n.4

(c.1730)

Fandango

GASPAR SANZ

Instrucción de música sobre la guitarra española

(1674)

Canarios

JOSEP MARIA MARTÍ DURAN
(Vilafranca del Penedès 1981)

Una Perica

COMENTARI

per Antoni Llofriu-Prohens

Tot i ser universalment coneguda com a espanyola, la guitarra és, i era ja al segle XVII, un instrument internacional ben conegut arreu d’Europa, com ens mostra la diversitat del programa d’avui. Robert de Visée, al pròleg del seu llibre per a guitarra de 1686, ja ens fa saber que hi ha tanta gent que toca la guitarra i que el repertori de l’instrument és tan ampli que no està segur de poder aportar cap novetat amb les seves peces.

A la darreria del s. XVI, la guitarra comença a adquirir la rellevància que havien tingut fins aleshores el llaüt i la viola de mà, i desenvolupa un llenguatge propi que es caracteritza per la incorporació del batut (fer sonar totes les cordes a l’hora). Probablement, en relació amb aquesta nova tècnica, el lexicògraf Sebastián de Covarrúbias es planyia el 1611 de la popularització de la guitarra, que s’usava, segons diu, per produir uns sorolls molestos que qualsevol podia fer sonar. Aquest nou recurs pot considerar-se l’element distintiu de l’idiomatisme de la guitarra, que permet tocar els acords de manera més rítmica. Es tracta d’una nova sonoritat que, combinada amb la tècnica del puntejat (tocar les notes una per una), dota l’instrument d’una gran versatilitat pel que fa al timbre i la intensitat. Una nova concepció de l’instrument que es desenvolupa paral·lelament a les noves necessitats estètiques que demanava el Barroc.

Malgrat que l’entenem com un instrument eminentment popular, el fet que s’imprimissin partitures per a aquest instrument ens indica que generava un gran interès entre la noblesa i la burgesia, tal com havia succeït amb els seus avantpassats. Tant és així que algunes de les partitures protagonistes del concert d’avui estan dedicades a reis. Els dos llibres de Francesco Corbetta titulats La guitare royale estan dedicats a Carles II d’Anglaterra (1671) que, segons sembla, era un gran entusiasta d’aquest instrument, i a Lluís XIV de França; al mateix monarca dedica també Robert de Visée el seu llibre de 1682.

El repertori d’avui ens mostra la doble dimensió culta i popular de la guitarra. Hi trobem danses, algunes plantejades com a peces soles i d’altres enteses en el context d’una obra en diversos moviments, com és el cas de la suite que obrirà el concert. També sentirem peces escrites en un llenguatge proper al de la improvisació com la tocata, el pasacalle o passacaglia i el paseo. Completa el programa un tombeau, una peça molt habitual a la darreria del s. XVII per commemorar la mort d’un personatge representatiu, en aquest cas pel traspàs d’Enriqueta d’Anglaterra, Madame la duchesse d’Orléans.