BÉLA BARTÓK
(Nagyszentmiklos, Imperi Austrohongarès, actualment Romania 1881 – Nova York 1945)

Concert per a piano i orquestra n. 3

(1945) – 23′

I. Allegretto
II. Adagio religioso – Poco più mosso – Tempo I
III. Allegro vivace

Juan Floristán, piano

PAUSA 20’

EDWARD ELGAR
(Broadheath, Regne Unit 1857 – Worcester, Regne Unit 1934)

Simfonia n. 2 en Mi b major, op. 63

(1909-11) – 1a audició – 54’

I. Allegro vivace e nobilmente
II. Larghetto
III. Rondo: Presto
IV. Moderato e maestoso

COMENTARI

per Aleix Palau

El director Juanjo Mena visita novament L’Auditori per explorar les profunditats de l’ànima humana a través d’un programa musical excepcional que presenta dues obres tan oposades com fonamentals en la història simfònica de la primera meitat del segle XX.

El Concert per a piano i orquestra n. 3 de Béla Bartók i la Simfonia n. 2 d’Edward Elgar destaquen per les seves particularitats estilístiques i emocionals, tot i provenir de contextos i trajectòries diferents. Aquesta comparació no només revela les diferències inherents als seus respectius períodes, sinó també les similituds sorprenents que connecten les dues composicions en termes d’expressió artística i d’influències culturals.

El Concert per a piano n. 3 de Bartók, creat durant la seva darrera etapa vital, reflecteix les últimes exploracions del compositor hongarès en el seu intent de fusionar les tradicions folklòriques amb les noves idees compositives. Bartók, que ja havia recopilat i transcrit melodies populars, incorpora aquesta riquesa melòdica i rítmica al seu concert per a piano. La complexitat rítmica, l’ús de modes hongaresos i la riquesa harmònica es combinen per crear una obra que és, alhora, contemporània i ancorada en les arrels culturals del seu país. Aquest concert és l’última mostra de la mestria de Bartók abans de la seva mort i una síntesi impressionant de la seva evolució com a compositor. Una obra que va quedar inacabada per l’autor i de la qual el seu deixeble Tibor Serly va completar els 17 últims compassos.

El solista d’avui, el genial pianista andalús Juan Floristán, emergeix com un artista dotat d’una profunda comprensió de l’obra. Més que simplement executar les notes amb virtuosisme, Floristán ens guia a través dels intersticis de la composició. La seva interpretació no només és una experiència auditiva, sinó també una immersió completa en l’univers que Bartók va desitjar transmetre. Cada frase, cada acord, és una finestra a les profunditats de l’ànima musical que captura els matisos que ressonen en l’audiència.

Per contra, la Simfonia n. 2 d’Elgar, composta entre 1909 i 1911, pertany a una època anterior i representa els ideals del nacionalisme romàntic. Elgar, amb la seva profunda connexió amb la cultura anglesa i el seu desig d’expressar un sentiment de grandesa nacional, crea una simfonia que és expansiva i emotiva. Utilitza una orquestració rica i textures detallades per transmetre la seva visió musical, influïda pel seu entorn polític i social. Aquesta simfonia revela la capacitat d’Elgar per evocar un esperit patriòtic sense perdre la sofisticació artística.

Una similitud crucial entre les dues obres radica en la seva capacitat d’explorar les dimensions emocionals de la música. Tant Bartók com Elgar busquen aprofundir en l’expressió artística mitjançant l’exploració dels recursos orquestrals, les melodies pregnants i l’ús creatiu de les estructures musicals. La música, en ambdós casos, es converteix en una plataforma per a l’expressió de les seves pròpies identitats i respostes als esdeveniments dels seus temps.

Cal destacar, però, que Bartók incorpora elements folklòrics hongaresos i experimenta amb noves formes i tècniques, mentre que Elgar abraça la tradició romàntica i crea una obra que és més introspectiva en la seva expressió nacionalista. Bartók, immers en els canvis del segle XX, busca una síntesi innovadora de l’antiguitat i la modernitat; Elgar mira cap enrere per trobar inspiració.

Però també s’ha de recordar que les obres de Bartók i Elgar van ser compostes en moments històrics molt diferents. Bartók viu la turbulència de la Segona Guerra Mundial i els canvis socials del segle XX, Elgar, en canvi, és contemporani d’una època anterior, marcada per la confiança victoriana i els esdeveniments previs a la Primera Guerra Mundial. Això es reflecteix en les seves composicions, que capturen els esperits i les atmosferes dels seus respectius períodes.

El Concert per a piano i orquestra n. 3 de Béla Bartók i la Simfonia n. 2 d’Edward Elgar ofereixen una oportunitat fascinant per explorar les diverses dimensions de la música del segle XX. Malgrat les diferències evidents en l’estil i l’enfocament compositiu, les similituds en la profunditat melòdica i l’exploració creativa revelen la universalitat de la música com a forma d’expressió artística. A través d’aquestes dues obres, els compositors ens transporten a èpoques i experiències diverses, tot convidant-nos a explorar la riquesa i la complexitat de la seva creació musical.