JOSÉ RÍO-PAREJA
(Barcelona, Espanya 1973)

Simfonia efímera

(2024) – Estrena absoluta, obra encàrrec de L’Auditori – 25′

I. Sola
II. Alalá
III. Cants de batre

ROBERT SCHUMANN
(Zwickau, Alemanya 1810 – Endenich, Bonn, Alemanya 1856)

Concert per a violoncel i orquestra en la menor, op. 129

(1850) – 26′

Nicht zu schnell
Langsam – Etwas lebhafter – Schneller
Sehr lebhaft – Cadenza – Im tempo – Schneller

Gautier Capuçon, violoncel

PAUSA 20′

LUDWIG VAN BEETHOVEN
(Bonn, Alemanya 1770 – Viena, Àustria 1827)

Simfonia n. 6 en Fa major, op. 68, “Pastoral”

(1808) – 40′

1. Angenehme, heitere Empfindungen, welche bei der Ankunft auf dem Lande im Menschen erwachen – Allegro ma non troppo
[Despertar d’alegres sentiments en trobar-se al camp]
2. Szene am Bach – Andante molto moto
[Escena al rierol]
3. Lustiges Zusammensein der Landleute – Allegro
[Alegre reunió de camperols]
4. Donner. Sturm – Allegro
[Llampec. Tempesta]
5. Hirtengesang. Wohltätige, mit Dank an die Gottheit verbundene Gefühle nach dem Sturm – Allegretto
[Cant dels pastors. Sentiments benefactors units amb agraïment a la Divinitat després de la tempesta]

COMENTARI

per Cristina González Rojo

Simfonia efímera, obra d’encàrrec de l’OBC a l’estrena mundial de la qual assistim avui, és un homenatge a les músiques d’autoria desconeguda. Amb una emblemàtica sensibilitat per la dimensió tímbrica del so, José Río-Pareja (Barcelona, 1973) s’inspira en tres breus obres preexistents i anònimes que serveixen com a motor de l’imaginari sonor de Simfonia efímera. El primer moviment, Sola, s’inspira en un villancet anònim renaixentista del Cancionero musical de Palacio, “A los baños del amor,” on apareix un dels més antics exemples de criptograma musical, quan la lletra de la tornada (“sola m’iré”) es fa coincidir amb les notes musicals sol-la-mi-re. A Sola, aquest motiu (sol-la-mi-re) experimenta múltiples variacions per a descriure el vaivé d’emocions expressades al villancet renaixentista.

Al segon moviment (Alalá), el substrat inicial és la melodia tradicional gallega “O Muíño” (El Molí), el disseny melòdic del qual inspira una sèrie de minúscules variacions de freqüència, amplitud i espectre al teixit orquestral que donen peu, cap al final del moviment, a una evocació del tema folklòric en un solo de trompeta. Cants de batre està basat en els cants tradicionals a cappella que entonaven els pagesos valencians. Aquest moviment final en presenta fragments reelaborats i harmonitzats, així com recreacions orquestrals d’onomatopeies i exclamacions dels pagesos (“ai!”, “ei!”, “hala!, “arri!”) per animar el treball dels animals en la feina agrícola. En paraules del compositor, “Simfonia efímera és un homenatge a totes aquelles músiques que tot i no tenir autoria coneguda i, en el millor dels casos, haver mantingut la seva memòria a través de la transmissió oral, són fonamentals per entendre millor la nostra herència musical.”

Precisament una altra estrena tenia lloc dos-cents setze anys enrere, un fred 22 de desembre de 1808, quan sonava per primera vegada en públic la Simfonia n. 6 en Fa “Pastoral”, op. 68 dirigida per Beethoven a l’històric Theater an der Wien. Ja a l’estrena, el cartell anunciava una simfonia titulada Records de la vida campestre, l’obra programàtica per excel·lència del compositor alemany. Com ja indicava Beethoven a les seves cartes, més enllà d’un mer retrat o collage de tòpics pastorals, aquests se’ns presenten des d’un prisma típicament romàntic: les danses rurals, els cants d’ocells, o les crides de caça no sols descriuen un paisatge típicament pastoral, sinó que serveixen de pretext per construir moments orquestrals de gran intensitat emocional. Per exemple, l’alegre contradansa del primer moviment es torna un símbol d’optimisme vital; el topos de la tempesta del quart moviment evoluciona en una tempesta interna, existencial.

El primer moviment (Despertar d’alegres sentiments en trobar-se al camp) comença dibuixant una alegre contradansa, dansa popular i col·lectiva que Beethoven fa servir com a símbol d’igualtat i fraternitat humanes en algunes de les seves obres, com a la Simfonia n. 3 en Mi b “Heroica”, op. 55, o a Les Criatures de Prometeu, op. 43. Les crides de caça del segon tema evoquen la naturalesa en un segon tema més líric, que passa de la secció de cellos als violins i finalment a les flautes. El segon moviment (Escena al rierol) representa una escena pastoral, amb una referència a la serenata, cants d’ocells i un paper protagonista de la secció de vent fusta.

L’Alegre reunió de camperols inclou algunes picades d’ullet humorístiques, com quan el fagot intenta, sense gaire èxit, imitar el solo d’oboè just després del primer tema. També en clau d’humor, les violes i els cellos imiten l’intent de solo del fagot. Però aquest caràcter lleuger i alegre va anticipant, a mesura que avança el moviment, el costat més fosc del quart moviment (Llampec. Tempesta), on el piccolo representa el centelleig dels llampecs. El cinquè i últim moviment es titula Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta, i representa l’alleujament després de la maltempsada immediatament anterior. Tot el moviment gira entorn de l’himne dels pastors, i assoleix una gran intensitat expressiva gràcies a la participació de pràcticament tota la plantilla orquestral.

Schumann va acabar el seu Concert per a violoncel en la m, op. 129 a l’octubre de 1850, en un moment laboral molt actiu com a director musical a Düsseldorf i també com a compositor. Al llarg dels tres moviments del concert, es representa un discurs espontani, que sembla improvisat, com si sorgís en el mateix moment del directe. Malgrat que altres obres seves d’aquesta època es van estrenar amb èxit, com la Simfonia n. 3 “Renana”, op. 97, Schumann no va arribar a veure l’estrena del seu concert per a cello. Probablement llavors era difícil imaginar que, cent setanta-quatre anys després, aquesta seria una de les obres més estimades del repertori per a cello, on la forma està al servei del contingut i la intensitat dramàtica que pot arribar a expressar un violoncel s’explora sense reserves, especialment al segon moviment.