BENJAMIN BRITTEN
(Lowestoft 1913 – Aldeburgh 1976)

Les Illuminations, op. 18

per a tenor i cordes

(1939) – 1a audició – 23
Text dArthur Rimbaud

I. Fanfare: Maestoso (poco presto)
II. Villes: Allegro energico
IIIa. Phrase: Lento ed estatico
IIIb. Antique: Allegretto, un poco mosso
IV. Royauté: Allegro maestoso
V. Marine: Allegro con brio
VI. Interlude: Moderato ma comodo
VII. Being Beauteous: Lento ma comodo
VIII. Parade: Alla marcia
IX. Départ: Largo mesto

Ian Bostridge, tenor

PAUSA 20

ROBERT GERHARD
(Valls 1896 – Cambridge 1970)

La Pesta

per a narrador, cor i orquestra

(1964) – 42
Text dAlbert Camus, traduït per Narcís Comadira

1. Oran
2. Lesclat de lepidèmia
3. El xoc sobre la població
4. La Comissió Sanitària
5. El tancament de les portes de la ciutat
6. La mort de la noia
7. Els enterraments
8. Lagonia de linfant
9. El final sobtat de lepidèmia. Epíleg

Pere Arquillué, narrador
Ensemble O Vos Omnes i cantants de L’Auditori
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Cor Madrigal

COMENTARI

per Germán Gan

Barcelona, abril de 1936. Amb motiu de la celebració del XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, la Ciutat Comtal acull les primeres audicions públiques de nombroses composicions que, en les seves accepcions estètiques més variades, constaten la puixant situació de la “nova música” mundial. En el programa d’aquests concerts, i amb només dos dies de diferència, un jove Benjamin Britten assumia la part de piano en la interpretació de la seva Suite per a violí i piano, op. 6 (juntament amb el violinista Antoni Brossa) i un Robert Gerhard més consolidat presenciava l’estrena de la suite del seu ballet Ariel; una trobada ocasional que de cap manera presagiava que els dos compositors, en pocs anys, acabarien compartint horitzons vitals a la Gran Bretanya (després de l’exili de Gerhard a Cambridge el 1939) i patirien personalment una conjuntura bèl·lica convulsa a la qual, de manera diversa, van reaccionar creativament amb obres com les dues que avui l’OBC presenta en el seu programa.

Tot i que ja havia mostrat la seva proximitat a l’univers literari d’Albert Camus ―així, en la seva música per a adaptacions radiofòniques de La Peste (1954) i Caligula (1961) i en un projecte inconclús d’òpera sobre L’Étranger (1954/1955)―, no va ser fins al 1962 que Robert Gerhard, arran d’un encàrrec de la BBC, va trobar l’oportunitat de retre un tribut adequat a les “inquietuds morals, polítiques i metafísiques” que el compositor de Valls reconeixia com a determinants en l’escriptor durant la Segona Guerra Mundial i en la immediata postguerra. I per a això va recórrer de nou a La Peste, com a fonament textual de la seva cantata The Plague, estrenada l’abril del 1964 i que condensa eficaçment, en nou episodis, la matèria de la novel·la de Camus: el relat, entre narració descriptiva i al·legoria atemporal, de la indefensió individual i col·lectiva davant de conjuntures tan imprevisibles com aquesta pesta que castiga la ciutat algeriana d’Orà a inicis de la dècada del 1940.

Des de la declaració de la malaltia fins al seu sobtat (i amb tota probabilitat efímer) replegament i l’alegria consegüent, precipitada i inconscient, de la població víctima de l’epidèmia, no hi ha peripècia a The Plague que no interpel·li amb inusitat poder l’oient del 2022: els dubtes de les autoritats sanitàries, la decisió del confinament urbà i el degoteig incessant de víctimes anònimes ens sacsegen en un pla genèric que pren cos concret en l’agonia i la mort de personatges infantils (episodis 6 i 7). La decisió de Gerhard d’acudir a un narrador tensa fins al límit el contrast entre el seu “estil objectiu i nu d’emotivitat”, en les seves mateixes paraules, i la càrrega dramàtica de les intervencions corals ―que transiten de la parla o el recitat rítmic al cant― i la riquesa tímbrica d’una orquestra que incorpora un acordió i una nombrosa percussió i que cobra protagonisme tant com marc de la cantata en les seves intervencions extremes com per mitjà d’efectes instrumentals que subratllen amb enginy i nitidesa determinats passatges o situacions del text de Camus.

Igual com Gerhard, també Britten va viure l’exili a inicis de la Segona Guerra Mundial, de resultes d’una actitud decididament antimilitarista que el va portar a establir-se als Estats Units fins al 1942. Va ser ja al continent americà, l’octubre del 1939, on va concloure el cicle Les Illuminations, op. 18, sobre alguns dels poemes en prosa del llibre homònim d’Arthur Rimbaud, que, en la seva forma definitiva ―existeixen unes altres tres peces que el compositor va acabar rebutjant i que va completar i orquestrar Colin Matthews el 2004― es va estrenar en un Londres en guerra a finals de gener del 1940, en la veu de la soprano suïssa Sophie Wyss.

A mig camí entre les dues contribucions líriques més rellevants del primer Britten (Our Hunting Fathers, 1936, i la Serenata per a tenor, trompa i corda, 1943), Les Illuminations reflecteix la precoç destresa del compositor d’Aldeburgh en l’escriptura vocal, així com la seva capacitat per extreure de l’orquestra de corda sonoritats i timbres gairebé simfònics (així, en els números “Fanfare” o “Phrase – Antique”), en la línia d’obres del seu catàleg tan conegudes com la Simple Symphony (Simfonia simple, 1934) o les Variations on a Theme of Frank Bridge (Variacions sobre un tema de Frank Bridge), tres anys posterior. La contradicció entre la desconfiança que mostra Rimbaud cap a la hipocresia, la roïndat i la confusió de la societat contemporània (“Being Beauteous”, “Parade”) i el seu captivador somieig d’urbs, paisatges i temps pretèrits (“Villes”, “Antique”, “Marine”) es resol en la música de Britten en una diversitat semblant de colors expressius, de solucions harmòniques arriscades (de la modalitat a la tonalitat expandida i elements bitonals) i d’al·lusions sonores fugaces o persistents, bé barroques, bé jazzístiques o plenament romàntiques, la clau de la qual (“J’ai seul la clef de cette parade sauvage”, repeteix el compositor com a pòrtic, interludi i fermall del cicle) ens desafia tan enigmàtica com les mateixes “il·luminacions” de Rimbaud…