JOAN LAMOTE DE GRIGNON
(Barcelona, Espanya 1872 – 1949)

Poema romàntic. Càntic d’amor i de dolor

per a baríton i orquestra

(1912) – 20′

Carlos Daza, baríton

SALVADOR BROTONS
(Barcelona, Espanya 1959)

Te Deum, op. 163

per a baríton, cor i orquestra

Estrena mundial, obra encàrrec de L’Auditori – 16′

Carlos Daza, baríton
Coral Cantiga i Cor participatiu

PAUSA 20’

PIOTR ILITX TXAIKOVSKI
(Votkinsk. Rússia 1840 – Sant Petersburg, Rússia 1893)

Simfonia n. 3 en Re major, op. 29, “Polonesa”

(1875) – 43′

Introduzione ed allegro: Moderato assai (Tempo marcia funebre) – Allegro brillante
Alla tedesca: Allegro moderato e semplice
Andante: Andante elegiaco
Scherzo: Allegro vivo
Finale: Allegro con fuoco (Tempo di polacca)

COMENTARI

per Anna Costal i Fornells

A l’estiu de 1875, Piotr Ilitx Txaikovski va compondre la seva tercera simfonia. Últimament havia estat immers en la composició de dues òperes: El guàrdia, estrenada a la primavera d’aquell mateix any, i Vakula el ferrer, que acabava d’enviar a un concurs. Tenia una bona posició al Conservatori de Moscou i es relacionava amb els cercles artístics de la capital. El retorn a la composició simfònica devia ser una necessitat, perquè va escriure la simfonia a raig, en poc més de dos mesos. Viatger incansable, els primers esbossos els va compondre a Usovo, a casa de l’amic Vladimir Xilovski, a qui dedicà l’obra; els dos últims moviments, a Nizi, a la finca de l’amic Nikolai Kondratiev, i donà per finalitzada la partitura a Kamenka, a la casa de camp de Sasha, la seva germana. Paral·lelament, també treballava en l’encàrrec d’un dels ballets més populars del seu catàleg, El llac dels cignes. Aquesta coincidència temporal va marcar el resultat d’ambdues obres: de manera excepcional, la tercera simfonia inclou dos moviments de dansa, i el ballet té una voluntat de conjunt simfònic.

Després d’una breu introducció en tonalitat menor de caràcter fúnebre, el primer moviment s’encamina cap a un allegro brillante al relatiu major. No hi ha més contrastos dramàtics, a diferència de simfonies posteriors en les quals acaben apareixent la nostàlgia i el dramatisme tan propis de l’autor. El segon moviment, anunciat com un allegro alla tedesca, és un vals en tres parts: un tema principal líric que es repeteix al final, contrastat per un canvi de caràcter, de notes ràpides, a la part central. L’adagio posa el contrapunt lent a la vitalitat de tota la partitura i és seguit d’un scherzo. L’últim moviment és una polonesa, una dansa de ritme ternari popularitzada arreu d’Europa a finals del segle XVIII i que amb els anys va donar nom a la simfonia, tot i que Txaikovski mai no va anomenar-la d’aquesta manera. A diferència d’obres anteriors, el compositor no va fer servir cap melodia popular en aquesta partitura.  

Nikolai Rubinstein va estrenar la tercera simfonia al novembre de 1875. Txaikovski, que va assistir als assajos, era conscient que potser aquella obra no tenia unes idees «especialment imaginatives», però estava convençut que «tècnicament era un pas endavant» en la seva carrera. El primer moviment era el que més li agradava, i també el vals i l’scherzo, tot i que, per la seva dificultat, el dia de l’estrena l’orquestra no es va lluir gaire en el quart moviment.  

Joan Lamote de Grignon va dirigir l’estrena del Poema romàntic el 22 de desembre de 1912 al Palau de la Música Catalana. Va ser en ocasió d’un concert privat, un obsequi de l’Orfeó Català al seus socis. Al programa de mà, s’hi va incloure la història que fonamenta la composició de l’obra: l’amor d’un joglar per la seva enamorada, a qui envaeixen «inquietuds, dubtes i esperances» mentre té una «visió casta i gentil de l’estimada» que el deixa en «extàtica contemplació». Finalment, però, el destí trenca l’encís i les il·lusions del protagonista, que «plora, veient com al lluny va esfumant-se l’ombra de la dona volguda, perduda per sempre». Lamote de Grignon va afegir un breu poemade Ramon Suriñach i Senties als darrers compassos en la veu d’un baríton que expressa el sentiment de desengany amb aquests versos finals: «I com a un feble nen – que en lloc de dormir, plora | al meu cervell cansat – mes il·lusions bressolen». Suriñach va publicar aquest poema amb tres títols diferents: Spleen, Fantasia i, el definitiu, Elegia.

Pocs mesos després d’estrenar Poema romàntic amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona, Lamote de Grignon va dirigir-lo al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. El crític belga Émile Heintz-Arnault va celebrar aquella obra i també les altres de l’autor interpretades en el mateix concert, com ara La nit de Nadal. Aplaudí la manera com «el compositor català sabé fer-se admirar al mateix temps com a compositor i com a director d’orquestra». L’estrena pública a Barcelona fou pel març de 1913 i, des d’aleshores, es va interpretar en diverses ocasions.

El Te Deum de Salvador Brotons és un encàrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya que s’estrena en el marc del projecte “Vine a cantar amb l’OBC”. Brotons va escollir aquest himne en llatí perquè la iniciativa del projecte és d’abast europeu i aquesta llengua és «el llenguatge universal per a tots els cors del món», perquè la durada encaixava amb l’encàrrec i «pel caràcter de celebració i de lloança del text». La partitura s’interpreta seguida, sense interrupció, tot i que està organitzada en quatre parts. El cor i l’orquestra enceten els primers versos de manera brillant i tot seguit hi ha una «secció més íntima i aguda inspirada en els àngels» fins a enllaçar amb el sanctus. La segona part és una ària del baríton, que contrasta amb la tercera, caracteritzada per una «intensitat rítmica». Després, el solista és acompanyat pel cor a boca closa, segueix un «profund i sentit miserere» i, finalment, retorna majestuós el tema inicial.  

El projecte  EFA130/01 ARTIS+ ha estat cofinançat al 65% per la Unió Europea a través del Programa Interreg VI-A Espanya-França-Andorra (POCTEFA 2021-2027). L’objectiu del POCTEFA es reforçar la integració econòmica i social de la zona fronterera Espanya-França-Andorra