JULI GARRETA
(San Feliu de Guíxols, Espanya 1875 – 1925)

Pastoral

(1922) – 11’

LUDWIG VAN BEETHOVEN
(Bonn, Alemanya 1770 – Viena, Àustria 1827)

Concert per a piano i orquestra n. 5 en Mi b major, op. 73
“Emperador”

(1809) – 38’

Allegro
Adagio un poco moto
Rondo: Allegro, ma non troppo

Alba Ventura, piano

PAUSA 20’

JOHANNES BRAHMS
(Hamburg, Alemanya 1833 – Viena, Àustria 1897)

Simfonia n. 1 en do menor, op. 68

(1855-1876) – 44’

Un poco sostenuto – Allegro
Andante sostenuto
Un poco allegretto e grazioso
Adagio – Più Allegro – Allegro non troppo, ma con brio

COMENTARI

per Berta Coll

Passen els anys, les modes s’encavalquen, però el vigor de la música orquestral no decau. Ludwig van Beethoven, Johannes Brahms i Juli Garreta són tres baules d’una mateixa cadena simfònica; tres compositors de diferents generacions que es passen el testimoni, com en una cursa de relleus que no admet decandiments. Cadascú amb el seu temperament, cadascú des d’una sensibilitat ancorada en un lloc i una època, tots tres troben en l’orquestra un goig irrevocable, una torrentada d’energia que s’expandeix en totes direccions.

Modern i arrelat, cosmopolita i casolà, Juli Garreta (1875-1925) va acostar la sardana i el simfonisme amb una ambició fins aleshores insòlita. D’una banda, va dotar la sardana de «volada simfònica», en paraules del violoncel·lista Pau Casals; de l’altra, va compondre peces orquestrals que incorporaven un cert regust popular, que aterraven la tradició de Haydn, Beethoven o Strauss a un imaginari sonor genuïnament català. Tot i que les sardanes són indubtablement la faceta més popular de Garreta, les seves obres orquestrals, i també les de cambra, el situen al costat dels grans compositors de tots els temps. La producció simfònica de Garreta va arrencar el 1907 amb Impressions simfòniques, però va ser en els anys vint, poc abans de morir, quan s’hi va dedicar més intensament, sobretot arran de la complicitat amb Pau Casals. Al capdavant de l’Orquestra Pau Casals, el violoncel·lista del Vendrell va estrenar algunes de les obres més significatives de Garreta, com la versió per a orquestra de la sardana Pedregada (1921), la visió simfònica Les Illes Medes (1923) i el Concert per a violí i orquestra (1925).

També el poema simfònic Pastoral (1922), que l’Orquestra Pau Casals va estrenar el 2 de novembre de 1922 al Palau de la Música Catalana i que, al cap de dos anys, formaria part del programa que el mateix Casals va dirigir a Edimburg amb la Reid Symphony Orchestra. Joan Lamote de Grignon va fer-ne una versió per a banda simfònica que va estrenar la Banda Municipal de Barcelona a l’octubre de 1938, en plena Guerra Civil espanyola, i durant la dècada dels quaranta Eduard Toldrà va incloure l’obra de Garreta en el repertori de l’Orquestra Municipal de Barcelona. A més, l’Esbart Verdaguer, encapçalat per Manuel Cubeles, va interpretar-lo en forma de ballet el 1951 al Palau de la Música Catalana. Escrit en Si b, Pastoral arrenca amb un enunciat enèrgic del violoncel, que el clarinet, l’oboè i la flauta responen amb un lento de caràcter més aviat eteri, creant així un diàleg entre els instruments de corda i els de vent que s’estén per tota la peça. En general, Pastoral té un caminar orgànic, només truncat per crescendos onírics i repunts desconcertants que hi aporten un aire fantàstic. A diferència de Les Illes Medes, aquest poema simfònic no evoca cap punt geogràfic concret, però Garreta hi desplega igualment un paisatgisme sonor que emula la seva Costa Brava natal: esclats de llum, viaranys salvatges i una melancolia molt arrelada al territori, que tendeix cap a un cert romanticisme.

El Concert per a piano n. 5 en Mi b “Emperador”, de Ludwig van Beethoven (1770-1827), arrenca amb un acord transparent i voluminós, d’una amplitud profètica: tota l’orquestra es llança a la guerra des del primer compàs, amb una heroïcitat que recorda forçosament la Simfonia n. 3 “Heroica” (1803-1804) que el compositor havia escrit pocs anys abans. Tot seguit, sense fer-se pregar, el piano solista mostra la seva artilleria virtuosística amb una primera cadenza precisa i veloç. No sabem si el piano capitaneja l’orquestra o si, més aviat, s’hi encara, com un enemic desenfrenat, i aquest serà el dubte que sustentarà el primer moviment del concert. Les fanfares militars, els ritmes marcials i l’estrèpit sonor dels tutti orquestrals evoquen indubtablement un conflicte bèl·lic, i les circumstàncies en què Beethoven va compondre aquest concert semblen reafirmar-ho. Pel maig de 1809, després que Napoleó Bonaparte envaís Viena, la família imperial austríaca –de la qual formava part l’arxiduc Rodolf d’Àustria, que era el protector i mecenes econòmic de Beethoven– va fugir de la ciutat i els carrers van quedar sotmesos a un caos militar que el mateix compositor va descriure com «tot de tambors, canons, homes en marxa i misèria de tota mena». Sens dubte, aquesta visió va influir en el temperament creatiu de Beethoven, que va viure el setge de Viena en primera persona i no va poder estrenar el concert fins al novembre de 1811, a Leipzig amb el pianista Carl Czerny com a solista.

El títol de l’obra no va ser idea del compositor, sinó que, segons diu la llegenda, va ser un oficial francès qui, després d’escoltar l’obra per primera vegada, va exclamar «És l’emperador!» Malgrat que les cordes majestuoses i agressives del primer moviment encaixen amb aquesta lectura bèl·lica de l’obra, no queda clar que Beethoven tingués Napoleó al cap i, de fet, altres interpretacions musicològiques assenyalen que el compositor més aviat va servir-se del to militar per crear una al·legoria: la valentia humana enfront de les dificultats, l’esperit heroic dels qui remen a contracorrent. Ja en el primer moviment, però especialment en el segon, molt més lent i suau, el piano ofereix un lirisme pastoral, a estones fantasiós, que enforteix la lectura al·legòrica de l’obra. El rondó final, clarament més explosiu, reprèn el ritme majestuós del primer moviment i concedeix al piano uns últims instants de lluïment, abans de l’esclat definitiu. El fet que Beethoven escrigués el concert durant la dècada posterior al Testament de Heiligenstadt, en què exposava els seus problemes severs de sordesa, també fa pensar que la guerra del compositor era sobretot interna, en contra de la seva pròpia adversitat.

Beethoven també perviu, si més no tènuement, en la Simfonia n. 1 en do m, op. 68 (1862-1876) de Johannes Brahms (1833-1897) –batejada, amb mordacitat, com la Desena simfonia de Beethoven. «No us podeu imaginar què és sentir al teu darrere els passos d’un gegant com Beethoven», va confessar Brahms mentre maldava per escriure una simfonia que l’equiparés al seu predecessor. «Després de Haydn, compondre una simfonia ja no és una broma, sinó una qüestió de vida o mort», va afegir en una altra ocasió. Per a Brahms, la tradició simfònica que havia estudiat des de jove pesava massa i, segurament per això i també per la seva exigència malaltissa, va trigar gairebé dues dècades a donar per bona la seva primera simfonia, que es va estrenar al novembre de 1876 a Karlsruhe. Aleshores, Brahms tenia 43 anys i ja havia demostrat el seu mestratge com a compositor en pràcticament tots els altres gèneres.

La Simfonia n. 1, que no deixa de ser el fruit d’un esforç tossut, s’obre amb un martelleig contundent del timbal, damunt del qual s’anuncien els motius bàsics del primer moviment. Com si el compositor volgués trepitjar fort des del principi, aquest primer moviment no deixa gaire treva per a la respiració; el gruix orquestral mostra una gran força dramàtica, a estones cantabile, però recoberta tota l’estona d’una capa extensa de foscor. El segon moviment, l’andante sostenuto, desplega un imaginari més líric, capitanejat per l’oboè, que entona un solo delicat i assossegat. El tercer moviment, en forma de rondó, també dona un cert marge per a la placidesa, tot i que és més bulliciós que el segon. El dramatisme es resol, finalment, en el quart i últim moviment. Les trompes, primer, i els trombons, tot seguit, reprenen la intensitat majestuosa del primer moviment, però ja sense la tensió angoixant que amarava les seccions inicials.