JAN VAN DER ROOST
(Bèlgica 1956)

Amazonia

(1990) 13’

JORDI FLAQUER FOREST
(Calella 1983)

N’Elisenda de Montcada

(2022) – Estrena absoluta – 15’

Text de Dolors Montserdà i Vidal (1845-1919)
Obra guanyadora del III Concurs Internacional de composició El cor canta per a cor i banda simfònica

PAUSA 20’

JOHN RUTTER
(Londres 1945)

Magnificat

(1990) – 42’

COMENTARI

per José R. Pascual-Vilaplana

La catarsi que provoca l’art pot engrandir l’ànima de l’ésser humà. Eixe és el poder i la revolta del fet artístic. Amb la música trobem un aliment adient per a viure i per a conviure.

La natura ha servit en moltes ocasions per inspirar obres artístiques, no sols pictòriques o literàries, sinó també musicals. És el cas de l’exuberant Amazonia (1990). El mestre belga Jan van der Roost (Duffel, 1956), un dels compositors més rellevants del panorama creatiu i pedagògic per a banda dels darrers quaranta anys, ens convida a una visió sonora del que és i d’allò que significa el riu Amazones. La partitura consta de cinc seccions que corresponen a diferents descripcions tant de llocs com de personatges d’aquelles terres: des de les aigües curatives de “La laguna del Shimbe” al nord del Perú, a les tribus aborígens dels “Aguarunas”; la descripció de la imatge divina del “Mekaron” (‘essència’) ola cerimònia iniciàtica “Kêêtuajê”dels indis krahô de Brasil; finalment, la música ret homenatge a la figura de “Paulino Faiakan”, el cabdill indi que viatjà a Europa en 1988 per convèncer les autoritats que aturessin la construcció de la presa d’Altamira, que estava desplaçant diverses comunitats indígenes de les seues terres. L’art al servei d’una causa humana i d’una denúncia per la llibertat vital.

També per enaltir la causa d’aquells que lluiten pel seus semblants, ens trobem el poema de la feminista i escriptora Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919): N’Elisensa de Montcada. Versos musicats en una partitura que resultà guanyadora del III Concurs de Composició El Cor Canta per a cor i banda simfònica, i que és obra del compositor de Calella Jordi Flaquer Forest (1983). Aquests pentagrames que avui s’estrenen ens conviden a quatre diferents ambients del poema original on es descriu la figura d’Elisenda de Montcada (1292-1364), qui fou la darrera esposa del rei Jaume II i regina consort de la Corona d’Aragó. Fundadora del Monestir de Pedralbes, el seu llegat ha romàs com un exemple de senzillesa i de servei als altres. La música del mestre Flaquer, per a soprano solista, cor i banda, envolta les paraules de la poetessa amb una senzilla naturalitat i amb un clar desig d’evocació sonora.

La figura de la Verge Maria ha estat sempre rellevant dins la litúrgia del ritu romà medieval gràcies al Magnificat: el càntic de vespres en honor de la Mare de Déu. Molts són els compositors que al llarg de la història han cantat a la Verge: Palestrina, Monteverdi o Mozart, entre d’altres. Però potser és el Magnificat de Johan Sebastian. Bach el que ha deixat una empremta més ferma en molts compositors actuals. Així es testimonia al Magnificat de John Rutter (Londres, 1945), un dels compositors de música litúrgica contemporània més interpretats arreu del món. Creador d’un nodrit catàleg d’oratoris, nadales i altres peces per a cor i orquestra, potser és aquesta partitura que avui s’interpreta la que més rellevància li ha atorgat. Estrenat al Carnegie Hall de Nova York en 1990, el Magnificat de Rutter manté diversos trets que l’uneixen a l’obra de Bach, tot i estar davant de dos llenguatges molt diferents. Com diu el crític John Bawden: “Ambdues peces conclouen amb una reiteració de la música dels seus moviments inicials, ambdues fan ús de melodies gregorianes tradicionals del cant pla, i en ambdues obres el focus se centra en el solista per als versos més reflexius, mentre que el cor està cridat a oferir algun múscul vocal adequat en seccions robustes”.  I, de la mateixa manera que Bach va afegir diversos moviments addicionals a la versió original del seu Magnificat, també Rutter incorpora tres elements aliens al text litúrgic, com són el poema del segle XV “Of a Rose, a lovely Rose” (D’una rosa, una rosa preciosa), el “Sanctus” de l’Ordinari de la missa i una antífona mariana, “Sancta Maria”. El mateix mestre Rutter ha afirmat que la seva intenció era escriure un Magnificat tot evocant l’esperit de les nombroses festes exuberants celebrades arreu d’Europa en honor de la Mare de Déu. D’aquesta guisa, se senten ritmes enèrgics, sincopats i líriques melodies més properes a una estètica de la música teatral que no pas religiosa. De nou, Rutter ens demostra el seu gran ofici en escriure per a veus i en cercar una rica paleta de colors orquestrals que avui escoltarem traduïda, a banda, pel mestre nord-americà Paul Noble.

Des de l’espiritualitat de l’Amazones a la del Monestir de Pedralbes o a la del càntic litúrgic marià, els proposem avui un viatge sonor envoltats de la magnificència de la música que descriu i evoca, com no pot ser d’altra manera, sempre amb llibertat per a rebre-la.