LUDWIG VAN BEETHOVEN
(Bonn, Alemanya 1770 – Viena 1827)

Missa Solemnis, op. 123

(1819-23)

1. KYRIE
Kyrie eleison. Mit Andacht. Assai sostenuto
Christe eleison. Andante assai ben marcato
Kyrie eleison. Tempo I

2. GLORIA
Gloria in excelsis Deo. Allegro vivace
Gratias agimus tibi. Meno allegro
Domine Deus, Rex cœlestis. Tempo I
Qui tollis peccata mundi. Larghetto
Quoniam tu solus sanctus. Allegro maestoso
In gloria Dei Patris.
Allegro ma non troppo e ben marcato – Poco più allegro
Gloria in excelsis Deo. Presto

3. CREDO
Credo in unum Deum. Allegro ma non troppo
Et incarnatus est. Adagio – Andante
Crucifixus. Adagio espressivo
Et resurrexit. Allegro
Et ascendit. Allegro molto
Credo in spiritum Sanctum. Allegro ma non troppo un poco maestoso
Et vitam venturi sæculi.
Allegretto ma non troppo – Allegro con moto – Grave

4. SANCTUS
Sanctus. Mit Andacht. Adagio
Pleni sunt cœli. Allegro pesante
Osanna in excelsis. Presto
Preludium. Sostenuto ma non troppo
Benedictus. Andante molto cantabile e non troppo mosso

5. AGNUS
Agnus Dei. Adagio
Dona nobis pacem. Bitte um inner und äubern Frieden. Allegretto vivace
Agnus Dei. Allegro assai – Recitativo colla voce
Dona nobis pacem. Tempo primo – Presto – Tempo primo

La durada aproximada del concert és de 75’

COMENTARI

per Jaume Radigales

EL SILENCI DE DÉU SEGONS BEETHOVEN

Juntament amb la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach, la inacabada Missa en do m de Mozart i els rèquiemsde Verdi i Britten, la Missa solemnis de Beethoven és una de les grans fites simfonicocorals de la història de la música inspirades per un teixit religiós.

La qüestió, tanmateix, és delicada en el moment d’adscriure a la peça una dimensió litúrgica (o sigui, al servei d’un ofici eclesial, en aquest cas catòlic) o directament religiosa, cosa que passa també amb les abans citades obres de Verdi i Britten. En el cas de Beethoven, el plantejament és igualment difícil, ambigu o ambivalent.

Certament, el músic de Bonn va destinar l’obra al nomenament de l’arxiduc Rudolf (fill de l’emperador Leopold II i antic deixeble de Beethoven) com a arquebisbe d’Olomouc, a la regió de Moràvia. Ara bé, la missa depassa, i de molt, els límits de la litúrgia per la seva grandesa i pel seu excés en la disposició, forma i estructura.

A més, tot i que només fos parcialment (el kírie, glòria i credo), Beethoven va estrenar-la a Viena el 1824, però no pas en un recinte sagrat (una església) sinó al Kärntnertortheater i en una vetllada maratoniana en què també es van sentir l’obertura de Die Weihe des Hauses i, per primera vegada, la Novena simfonia. Aquesta peça tan cèlebre, doncs, a més de les darreres sonates per a piano (que inclouen l’opus 111), és contemporània de la Missa solemnis.

Estem, doncs, en un període fonamental en la trajectòria de Beethoven. Una etapa d’introspecció total, de foscor interior a causa de la sordesa absoluta. Però també d’esclat joiós, utòpic i esperançat en un món agermanat, tal com el músic fa cantar al final de la Novena simfonia utilitzant magistralment els versos del poeta idealista Friedrich Schiller, contemporani de Goethe i de Herder, artífexs, entre d’altres, del moviment cultural Sturm und Drang, un pont indispensable per entendre el pas de la Il·lustració al Romanticisme i al qual, sens dubte, Beethoven serveix amb un lúcid teixit musical.

Ara bé, i tornant al que ens ocupa, la Solemnis se sustenta en el text llatí de la missa catòlica i és evident que així calia servir-lo. De fet, la peça s’estructura en els moviments propis de l’ordinari de la litúrgia (kírie, glòria, credo, sanctus i agnusdei). Però Beethoven no s’adreça a un déu estrictament catòlic (que vol dir “universal”), sinó a la seva pròpia i personal idea de déu. Un déu a qui, si parla, Beethoven ja no pot sentir Per tant, el processa interiorment i el recompon per oferir-lo a una humanitat nova –i potser renovada– amb el mateix esclat joiós de l’himne final de la darrera simfonia i les mateixes claus de misteri de l’última sonata per a piano.

Beethoven, que va néixer i ser educat en la fe catòlica, era indubtablement creient, però segurament no practicant i, molt probablement, anticlerical. Perquè per a ell, déu està per damunt de les coses de la humanitat. Segurament va arrecerar-se en el deisme, sense negar la possibilitat que fins i tot hagués pertangut a una lògia maçònica, defensor com era dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Al capdavall, però, tot això són especulacions i el que queda és una obra d’una potència, contundència, força i transcendència absolutament abassegadores. Potser la transcendència sigui la paraula clau per aproximar-se a l’obra, per atènyer-la des de la dimensió de l’Absolut, en majúscula.

I, és clar, Beethoven no ho posa gens fàcil als oients. Però tampoc als intèrprets (especialment als integrants del cor) ni als directors. Els oients poden quedar consternats per una obra que, insistim, depassa de llarg la missa com a forma musical. Els intèrprets vocals s’enfronten a una tessitura del tot inclement, cosa que ha provocat que algú parlés de la poca traça beethoveniana en escriure per a la veu (judici cruel, accentuat pels qui reblen el clau apel·lant a la sordesa del músic). Finalment, el repte és per al director a l’hora de dotar l’obra de l’enfocament just, el que més li escau. I això no és fàcil i demana un estudi minuciós de tots i cadascun dels pentagrames que integren l’obra. Una mostra: un director veterà com Riccardo Muti, bregat en un repertori vastíssim i mestre de mestres, no va abordar la Missa solemnis (que el napolità defineix com a «Capella Sixtina de la música») fins a l’agost de 2021, al Festival de Salzburg i davant de la Filharmònica i del cor de l’òpera de la capital austríaca. Amb vuitanta anys i després de cinc dècades estudiant una partitura adquirida el 1970, Muti va declarar al respecte en una entrevista a la revista Scherzo: «Després d’haver fet tanta música, ara m’enfronto a la Missa solemnis amb una preparació humana i artística diferent. Soc conscient que mai assoliré el cim d’aquesta muntanya, ja que és massa alta. Però puc intentar apropar-m’hi una mica».

Després del cicle de les nou simfonies dirigides íntegrament al llarg de dues temporades, ara és l’hora que un altre octogenari com Jordi Savall s’hi encari i faci el cim.

Aquest concert forma part del Projecte YOCPA, Young Orchestra and Choir Professional Academies, liderat pel Centre Internacional de Música Antiga Fundació CIMA i compta amb el suport de la Unió Europea.