BALTASAR SAMPER
(Palma 1888 – Ciutat de Mèxic 1966)

Cançó de taverna

(1926)

Poema de Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

Cirerer florit

(1922)

Poema de Joan Maria Guasch (1878-1961)

Una esperança tardana

(1935)

Poema de Josep Carner (1894-1970)

Capvespre de juny

(1935)

Poema de Carles Soldevila (1892-1967)

Cants franciscans

I. Romanç de les mans obertes
II. Cançó de l’aigua
III. Cançó de les engrunes

(1927)

Poemes de Melcior Font (1905-1959)

Alpestre

(1915)

Poema de Apel·les Mestres (1854-1936)

Excelsior

(1915/1918?)

Poema de Joan Maragall (1860-1911)

Set cançons sobre poemes de Conrad F. Meyer

I. Das Seelchen
II. Sâerspruch
III. Liebesflämmchen
IV. In Harmesnächten
V. Am Himmelstor
VI. Abendrot im Walde
VII. Ein bisschen Freude

(1940)

Poemes de Conrad F. Meyer (1825-1898)

La durada aproximada del concert és de 50′

COMENTARI

per Jacobo Zabalo

El nom de Baltasar Samper pot no sonar tan familiar com els de Frederic Mompou, Robert Gerhard, Eduard Toldrà o Manel Blancafort, però juntament amb ells va participar en la regeneració de l’art musical durant el Noucentisme, en formar l’associació Compositors Independents de Catalunya amb la voluntat d’enaltir la música catalana i portar-la al primer pla de la creació artística a Europa. Nascut el 3 de maig de 1888 a Palma (Mallorca), va rebre les primeres lliçons de música dins l’àmbit familiar, en una llar que valorava especialment la veu. El seu pare, de fet, havia estat cantant líric. Va ser a Barcelona, però, on Baltasar Samper va fer trobades determinants per a la seva carrera. Amb tot just vint anys es va convertir en deixeble d’Enric Granados, i va acabar exercint com a professor de piano a la seva acadèmia. La contribució de Samper a l’activitat cultural adquireix una dimensió nova amb la conformació de l’associació Compositors Independents de Catalunya, juntament amb els noms ja esmentats, als quals cal sumar els de Joan Gibert, el promotor de la iniciativa, Ricard Lamote de Grignon i Agustí Grau. Un grup heterogeni en què es va poder infiltrar tant el dodecafonisme dels compositors de la Segona Escola de Viena com el neoclassicisme d’un Stravinsky. Però, no només les avantguardes musicals hi eren invocades, com a distintiu de l’afany renovador, sinó també elements musicals procedents del folklore, que materialitzen inquietuds atàviques derivades de la relació de l’home amb el cosmos.

La necessitat d’exiliar-se –primer a França, el 1939, i tres anys després a Mèxic, d’on ja no tornaria– va marcar profundament Baltasar Samper; un fet que, en gran manera, va propiciar l’oblit de la seva obra. Amadeu Corbera, el seu biògraf, recorda: «per als mallorquins, va ser massa catalanista; per als catalans, massa mallorquí; per als espanyols era un català i, per als mexicans, era assumpte dels espanyols». Encara que escassament reivindicada, una de les facetes més apassionants de la seva producció rau en l’habilitat per vehicular afectes a les composicions per a piano i veu sense renunciar al desplegament melòdic, que es troba majestuosament evocat a la seva suite simfònica Mallorca –amb imatges sonores d’aires impressionistes–, estrenada el 1929 al Liceu. Mostres significatives de la seva estètica primerenca en format lied és Alpestre (1915), amb text d’Apel·les Mestres, o Cirerer florit (1922) de Joan M. Guasch. D’entre la selecció de peces escollides per al recital que protagonitza un especialista en la matèria com és el tenor Roger Padullés –amb Tomeu Moll-Mas al piano, tots dos coneixedors del llenguatge del músic mallorquí–, cal ressaltar-ne algunes de tan emotives com Una esperança tardana, Capvespre de juny o Fantasia, compostes totes elles el 1935. Amb les Set cançons de Conrad F. Meyer (1940), concebudes en latituds foranes per motius de força major, Samper assoleix la maduresa d’un estil, proper a l’expressionisme de Strauss, que presenta les credencials per ser reconegut en la tradició del lied a Europa.