FRANZ SCHUBERT
(1797 Viena, Àustria – 1828)

Simfonia n. 8 en si menor, D. 759 “Inacabada”

(1822)

I. Allegro moderato
II. Andante con moto

ROBERT SCHUMANN
(1810 Zwickau, Alemanya – 1856 Bonn, Alemanya)

Simfonia en sol menor, WoO 29 “Zwickauer” (versió de Leipzig)

(1832-33)

I. Adagio – Allegro – Adagio – Tempo primo – Un poco Andante – Tempo primo più moto – Più mosso
II. Andantino quasi Allegretto – Intermezzo quasi Scherzo: Allegro assai – Primo tempo del Andantino

PAUSA 20′

ANTON BRUCKNER
(1824 Ansfelden, Àustria – 1896 Viena, Àustria)

Simfonia en re menor, WAB 100 “Nullte”

(1869)

I. Allegro
II. Andante
III. Scherzo: Presto – Trio: Langsamer und ruhiger – Presto
IV. Finale: Moderato – Allegro vivace – Andante – Allegro vivace

La durada aproximada del concert és de 45 minuts per a la primera part i 45 minuts per a la segona

COMENTARI

per Jaume Radigales

SIMFONISME ALTERNATIU

Quan va morir Beethoven (1827), al jove Franz Schubert li quedava menys d’un any de vida, mentre que Robert Schumann tenia disset anys i Anton Bruckner estava a punt de fer-ne tres. Juntament amb la figura de Johannes Brahms, els compositors citats formen part del gran simfonisme germànic hereu de Beethoven i que donaria pas a la figura finisecular de Gustav Mahler. Tanmateix, el que escoltarem avui són esbossos o bé intents de consolidar-se com a grans autors simfònics en el panorama musical germànic del segle XIX. Simfonisme alternatiu, per entendre’ns.

Schubert i Schumann: dues simfonies inacabades
Primmirats amb la seva obra i recercadors de la veritat en clau musical, tant Schubert com Schumann i Bruckner van viure pendents de l’èxit o del fracàs de les seves obres. El de Schubert, tanmateix, és un cas ben especial, perquè la majoria de les seves grans partitures o bé van quedar restringides a un grup d’amics (les cèlebres schubertiades on es cantaven els seus lieder) o bé arraconades en un calaix fins que, anys més tard, van ser exhumades i recuperades per ser interpretades en públic.

Una d’aquestes obres serien els dos moviments que integren la vuitena de les nou simfonies del compositor vienès; la Simfonia en si m,coneguda amb el sobrenom d’“Inacabada”, perquè està formada tan sols per un allegro moderato i un andante con moto, malgrat que existeixen els esbossos d’un scherzo. Les raons per les quals Schubert va deixar l’obra sense acabar són desconegudes encara avui, tot i que la peça va ser interpretada a Viena el 1865, trenta-set anys després de la mort del compositor.

El primer moviment comença amb un inquietant passatge per a la corda recollit per l’oboè i el clarinet. Un segon motiu, en Sol, serveix com a bloc de contrast al dramatisme inicial. Ben aviat, però, les ombres tornen a imposar-se al llarg d’un moviment que oscil·la entre la llum i la foscor. L’andante con moto, en 3/8 i sobre la tonalitat inicial de Mi, també opta per la dialèctica entre tonalitats majors i menors, amb un ús magistral de la instrumentació, especialment dels instruments de fusta (oboè i clarinet).

Diuen que, al seu llit de mort, Beethoven va declarar que la genialitat planava sobre el jove Schubert. Lamentablement, ni el primer va veure els triomfs de l’autor de La bella molinera ni el segon va poder veure estrenades moltes de les obres que, amb el temps, el convertirien en un dels grans autors del primer Romanticisme musical germànic.

També és una simfonia inacabada la coneguda amb el sobrenom de “Zwickauer”; és a dir, “la de Zwickau”, que és la població on havia nascut Robert Schumann. Es va gestar entre 1832 i 1833, quan el músic tenia vint-i-dos anys. I al mes de novembre d’aquell 1832 ja en va presentar el primer moviment en un concert a la Gewandhaus de Leipizig abans de continuar treballant-hi. Tanmateix, només en va deixar escrits dos moviments, el presentat a Leipzig (allegro molto) i un andantino assai que a la part central inclou un canvi de dinàmica en forma de scherzo.

Els manuscrits trobats el 1972 que contenien el material que escoltarem avui i esbossos per a dos moviments posteriors demostren que la intenció de Schumann era presentar una simfonia en dos moviments, que acabaria abandonant atesa la inseguretat que sentia com a orquestrador. Caldria esperar fins al 1841 perquè el compositor abordés la primera de les quatre simfonies que farien de Schumann un dels principals compositors per a orquestra del Romanticisme alemany. I tanmateix, el material complet de la inacabada Simfonia en sol m revela ja els trets d’un geni indiscutible de la música, tot i les gens dissimulades influències del simfonisme beethovenià.

La “zero” de Bruckner
La figura d’Anton Bruckner és senzillament extraordinària per la seva grandesa com a ésser humà i per la qualitat de la seva obra artística. Autor de, oficialment, nou simfonies –la novena i darrera, per cert, també restà inacabada–, el cert és que en va escriure onze. La primera, el 1863, com a exercici i coneguda com a “00”. La següent seria la número 1 en do m (1865-1866) i, de seguida, la que es coneix avui dia com a “Simfonia 0” i que va ser escrita el 1869. Per tant, en realitat, aquesta és la tercera de les simfonies gestades pel músic austríac.

Permanentment inconformista, perfeccionista i insatisfet de les seves creacions, Bruckner mai no va quedar content d’aquesta obra i fins i tot la va ratllar escrivint un zero a la portada del manuscrit. De fet, no es va tocar completa en públic fins el 1924 (vint-i-vuit anys després de la seva mort) i no és cap de les seves obres més interpretades. Però no per això direm que es tracta d’una obra fallida.

Tot al contrari, perquè Bruckner desplega al llarg dels quatre moviments una certa llibertat formal, desmarcant-se dels postulats clàssics de la simfonia com a forma, en què la claredat expositiva dels temes que configuren els moviments semblava una exigència sine qua non. Tota una declaració de principis.

Aquest concert forma part del Projecte YOCPA, Young Orchestra and Choir Professional Academies, liderat pel Centre Internacional de Música Antiga Fundació CIMA i compta amb el suport de la Unió Europea.

El projecte ofereix oportunitats de formació i feina a noves generacions de músics. Aquest programa combina el treball pedagògic d’experts professionals amb l’aprenentatge de músics joves a través d’acadèmies que es realitzen de manera presencial i en línia. Com a part de l’aprenentatge pràctic, aquestes acadèmies també ofereixen l’oportunitat de tocar amb els conjunts dirigits per Jordi Savall, Le Concert des Nations, a diferents sales d’Europa de prestigi i enregistrar CD dels repertoris treballats a les acadèmies.