LLEONARD BALADA
(Barcelona 1933)

Passacaglia

(2000) – 1a audició – 10’

LUDWIG VAN BEETHOVEN
(Bonn, Alemanya 1770 – Viena 1827)

Concert per a piano i orquestra n. 3 en do major, op. 37

(1800) – 34’

Allegro con brio
Largo
Rondo: Allegro

Lucas Debargue, piano

PAUSA 20’

GYÖRGY LIGETI
(Dicsoszentmartin, Romania 1923 – Viena 2006)

Doble concert per a flauta i oboè

(1972) – 1a audició – 17’

Calmo, con tenerezza
Allegro corrente

Francisco López, flauta
Rafael Muñoz, oboè

RICHARD STRAUSS
(Munic 1864 – Garmisch-Partenkirchen, Alemanya 1949)

Les facècies de Till Eulenspiegel, op. 28

(1894-1895) – 16’

COMENTARI

per Jaume Radigales

PUNTS D’INFLEXIÓ

El concert d’aquest cap de setmana estableix un interessant diàleg entre l’inici (Beethoven) i el final (Richard Strauss) del Romanticisme, juntament amb dues composicions de la dècada dels setanta de dos músics compromesos amb l’avantguarda però respectuosos amb les formes tradicionals que els precediren. Totes les peces que escoltarem, doncs, representen clars punts d’inflexió estètics.

El primer i el darrer Romanticisme

Gairebé 150 anys separen el naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827) i la mort de Richard Strauss (1864-1949). Ambdós suposen clars punts d’inflexió entre la mentalitat estètica que els precedia: el classicisme en el cas de Beethoven i el Romanticisme en el de Strauss. I les seves obres en són clares conseqüències.

És així com podem entendre el Concert per a piano n. 3 de Beethoven, acabat el 1800 però que es va començar a concebre quatre anys abans, al llarg dels quals el músic va escriure el primer i el segon concerts. El tercer, escrit en la tonalitat de do m, segueix de la vora els concerts de Mozart escrit en tonalitats menors: el 20 (re m) i el 24 (do m). Beethoven opta per un primer moviment amb inici misteriós, ombrívol, que donarà pas a una secció tempestuosa, fidel al moviment estètic Sturm und Drang que encara cuejava amb les aportacions literàries de Schiller, Herder o Goethe. El deliciós largo central en Mi suposa un respir dúctil a partir del sinuós diàleg entre el piano i l’orquestra, abans del conclusiu rondó, novament en do m i que presenta un viatge de la tenebra a la llum a partir de tonalitats canviants (fins al Do conclusiu) i fins i tot amb contrastos dinàmics i tímbrics. El mateix compositor va ser l’intèrpret solista en el concert que es va estrenar al Theater an der Wien de Viena el 5 d’abril de 1803. Beethoven ja tenia clars símptomes de sordesa i un any més tard deixaria de sentir-hi per sempre més.

Entre Aus Italien (1886) i Eine Alpensinfonie (1915), el compositor bavarès Richard Strauss va escriure vuit poemes simfònics. La suma de les deu peces musicals configura un corpus tan sòlid i coherent com la producció operística del músic. De fet, s’ha arribat a dir que un poema simfònic és com una òpera sense paraules, perquè el citat gènere musical vertebra idees i conceptes d’una manera força narrativa. En tot cas, aquest estil programàtic de fer música s’enfronta al de la música absoluta, que determinats crítics (com el cèlebre Eduard Hanslick) defensaven a capa i espasa.

En el concert d’aquest cap de setmana escoltarem Till Eulenspiegels lustige Streiche (Les entremaliadures de Till Eulenspiegel), poema simfònic que Richard Strauss va estrenar el 1895 i que es troba enmig de Tod und Verklärung i Also sprach Zarathustra. En el cas que ens ocupa, la temàtica s’inspira en un personatge literari (com Don Juan o Don Quixote, de 1888 i 1897 respectivament) i més en concret en les aventures de Till Eulenspiegel (que podríem traduir com a Till Olibaspill), un personatge llegendari originari del nord d’Alemanya i que s’emmarca dins de la literatura picaresca. I, tal com havia fet amb Don Juan, Strauss juga la carta del vitalisme desenfrenat a partir d’un tema inicial d’arrencada a càrrec de la trompa. La tria no és atzarosa, perquè les aventures de Till Eulenspiegel s’emmarquen en la pagesia, i la trompa és un instrument lligat precisament a contextos rurals o boscosos.

Dues pàgines del segle XX

La dècada de 1970 va ser especialment complexa, però igualment rica en matèria cultural i musical. Les convulsions socials i econòmiques derivades del final de la guerra del Vietnam, la crisi del petroli, la revifalla del conflicte entre Israel i Palestina, l’escàndol del Watergate a la Casa Blanca o la sagnant revifalla de grups terroristes a Alemanya, Espanya o Itàlia no van impedir que socialment i culturalment deixessin una forta empremta a escala mundial: la revolució hippie, el nou cinema independent nord-americà i l’apogeu del pop, del minimalisme o de l’electroacústica són alguns dels fenòmens icònics d’aquell període. I és en aquest context on trobem dues composicions musicals del català Lleonard Balada (1933) i del romanès György Ligeti (1923-2006). Arrelat als Estats Units des de 1960, Balada va pertànyer a la Generació del 51 fins que va deixar Catalunya. A Nord-Amèrica, el músic de Sant Just Desvern va empeltar-se dels aires renovadors de la música estatunidenca. En una darrera etapa de la seva carrera, definida com a surrealista, Balada va recórrer a la tradició, donant-li la volta. És en aquest context estètic que s’emmarca una obra com Passacaglia (2000), amb tocs innegablement hispànics. Per la seva banda, amb el Doble concert per a flauta i oboè (1972), Ligeti apel·la a la forma clàssica del concert, però amb un tractament sinuós, mistèric i molt d’acord amb un misticisme en què el compositor ja s’havia fonamentat en obres anteriors com Lux aeterna, de 1966.