ELIGIO VILA
(Portas, Espanya 1943)

Rapsòdia aurousá

(2009) – 11’

MANUEL SECO DEL ARPE
(Madrid, Espanya 1958)

Mercury Symphony for concert band, op. 169

(2022) – 20′

PAUSA 20’

GIACOMO PUCCINI
(Lucca, Itàlia 1858 – Brussel·les, Bèlgica 1924)

Suite simfònica

de l’òpera Turandot

(1924) – Arranjament de Christiaan Janssen – 25’

CLARINETS Manuel Martínez, solista / Natalia Zanón, solista / Joan Altadill / Juan Bautista Faubel / Victoria Gonzálvez / German Guillén / Montserrat Margalef / Antonio Santos / Joan Tormo / Jordi Casas* / Alexandre Escrivà* / Jorge Iznardo* / Clara Vilanova* / Ruben Raimundo* / Javier Vilaplana, requint / Martí Guasteví, clarinet alt / José Vicente Montesinos, clarinet baix · SAXÒFONS Maurici Esteller, soprano / Dani Molina, alt solista / Marta Romero, alt / Armand Franco, tenor / José Jaime Rivera, tenor / Pablo González*, baríton / Joan Soler, baix · FLAUTES Manel Reyes, solista / Carme Arrufat / Núria Ferrer* / Paula Martínez, flautí · OBOÈS Pilar Bosque, solista / David Perpiñán / Carla Suárez, corn anglès · FAGOTS Daniel Ortuño, solista / Xavier Cervera / Laura Guasteví*, contrafagot · TROMPES Abdó Sancho, solista / Carlos Lizondo*, solista / German Izquierdo / Arantxa Portoles* / Catalina Terrasa* · TROMPETES I FISCORNS Ramon Figueras, solista / Jesús Munuera, solista / Maurici Albàs / Santiago Gozálbez / Jesús Pascual / José Joaquín Salvador / Susana Marco* · TROMBONS Emilio Almenar, solista / Andrea Escrig*, solista / Francesc Ivars / Francisco Palacios, baix · BOMBARDINS Rubén Zuriaga, solista / David Pantín / Adrià Cisneros* · TUBES Toni Chelvi / Salvador López* · CONTRABAIXOS Enric Boixadós / Noemí Molinero* · TIMBALES Ferran Carceller, solista · PERCUSSIÓ Mateu Caballé, solista / Ferran Armengol / Alejandro Llorens / Mario Garcia* / Arnau Mas* · ARPA Laura Boschetti* · PIANO Jordi Farran*

DIRECTOR TÈCNIC Joan Xicola
COORDINADORA EXECUTIVA Susanna Gamisel
ENCARREGADA Montserrat Margalef
ARXIVER Àlex Fernández
SERVEIS AUXILIARS Airun Serveis Culturals

*Col·laborador/a

COMENTARI

per David Puertas

Eligio Vila (1943) va néixer al municipi de Portas, a deu kilòmetres de les aigües de la ria d’Arousa. Va començar a destacar com a compositor als cinquanta anys després de tota una vida dedicada a la docència musical. Actualment, amb més de vuitanta, segueix escrivint incansablement, és autor de més de quaranta obres (simfòniques, de cambra, lied) entre les quals destaquen dues per a banda simfònica: Lantaño (2008) i la que escoltem avui, Rapsodia arousá (2006). En aquesta obra evoca la seva terra d’origen, amb girs melòdics, harmònics i rítmics que remeten a la tradició arousenca. Es va estrenar el 5 de maig del 2007 a Santiago de Compostel·la a càrrec de la Banda de la Federació Gallega de Bandes de Música Populars i des d’aleshores ha gaudit de diverses interpretacions a diferents escenaris europeus.

Manuel Seco de Arpe (1958) és un dels compositors madrilenys més destacats de la seva generació. Ha exercit com a professor i catedràtic de composició a diferents conservatoris espanyols. Es va jubilar sent sotsdirector del Reial Conservatori Superior de Madrid. Ha compost més de cent setanta obres de diferents gèneres i el seu llenguatge es caracteritza per un “poliestilisme” que no l’aferra a cap corrent concret. Des de l’any 2020 està escrivint una sèrie de set simfonies per a orquestra de vents dedicades als planetes. La que s’estrena avui és la tercera, i està dedicada a Mercuri: “La banda és com un gran òrgan amb percussió inclosa, un mar d’aeròfons on el risc de la promiscuïtat és permanent i seductor. Les meves obsessions, afectes, necessitats expressives es mouen bé en aquest oceà, immens, infinit en possibilitats combinatòries, texturals i per suposat harmòniques i contrapuntístiques, i a Mercury Symphony la meva creativitat s’esplaia amb naturalitat i rigor artesanal”. Mercuri és el planeta més petit, el més proper al Sol, i segons la mitologia clàssica, Mercuri —déu dels missatgers i dels viatgers—, tenia una connexió important amb la música, ja que va inventar la lira a partir d’una closca de tortuga. L’obra de Seco de Arpe no segueix cap programa, però sí que utilitza un leitmotiv (ell prefereix dir-ne “una figura”) que li permet bastir un treball contrapuntístic aprofitant al màxim els recursos de la banda: “Les possibilitats tímbriques d’una banda són gairebé infinites, de tal riquesa que és difícil no estar contínuament explorant les combinacions possibles i les ‘no possibles’, que són les més interessants”.

Giacomo Puccini (1858-1924) va formar amb Richard Strauss la parella de compositors operístics successors directes de Verdi i Wagner. Tots dos van recollir el testimoni de l’òpera romàntica (italiana l’un i alemanya l’altre) per fer una passa més i oferir al públic històries i melodies que van triomfar tant o més que les dels seus predecessors. Els títols de Puccini que encara ara pugen als escenaris any rere any així ho confirmen, com Manon Lescaut, La Bohème, Tosca, Madama Butterfly, Il Trittico o Turandot. La suite que escoltem avui va ser escrita el 2007 pel compositor neerlandès Christiaan Janssen (1974) i recull els millors moments de l’òpera Turandot, amb les melodies que representen els personatges principals: des de l’agosarat i enamoradís príncep Calaf, fins l’abnegada serventa Liù, passant pels còmics ministres Ping, Pong i Pang i, naturalment, la dramàtica i gèlida princesa Turandot.