JOHANNES BRAHMS
(Hamburg, Alemanya 1833 – Viena, Àustria 1897)

Simfonia n. 4 en mi menor, op. 98

(1884-1885) – 40′

Allegro non troppo
Andante moderato
Allegro giocoso
Allegro energico e passionato

COMENTARI

per Ana María Dávila

En el món de la música clàssica també existeixen les tres B: una trilogia de compositors alemanys sense els quals la història de la música hauria estat ben diferent. El primer és, naturalment, Johann Sebastian Bach (1685-1750), sovint considerat el compositor més gran de la història. El segon va ser aquell gegant solitari i salvatge anomenat Ludwig van Beethoven (1770-1827) i el tercer, l’home que va ser designat com el seu successor, Johannes Brahms (1833-1897).

Si Bach pertanyia al període Barroc i Beethoven al clàssic, Brahms va desenvolupar la seva creativitat durant la segona meitat del segle XIX, els anys del Romanticisme tardà. Però, a diferència d’altres contemporanis seus que volien deixar enrere les estructures imposades per estils anteriors, aquest alemany nascut a Hamburg establert des de jove a Viena, es va mantenir fidel a les formes clàssiques i, sobretot, al llegat de Beethoven. Per aquesta raó es parla d’ell com «el més clàssic dels compositors romàntics».

Molt possiblement, el pes d’aquesta tradició, i el seu mateix afany de perfeccionisme, el van condicionar a l’hora d’abordar el gran repertori simfònic. Brahms va trigar gairebé dues dècades a compondre, corregir, revisar i tornar a revisar la seva primera simfonia, estrenada el 1876. L’èxit de l’obra va ser immediat i el director d’orquestra Hans von Bülow, el mateix que li havia assignat la tercera B de la trilogia, digué d’ella que era «la Desena de Beethoven». Aquesta acollida esperonà el compositor, que al llarg de la dècada següent va completar tres simfonies més.

La quarta i última, que s’estrenà el 25 d’octubre de 1885 a Meiningen, sota la direcció del mateix Brahms, és una obra d’una gran profunditat emocional, refinada tècnica i una riquesa musical incomparable. Com és habitual en el gènere, es presenta dividida en quatre moviments, quatre parts de diferent caràcter i ritme que configuren l’obra. El primer moviment, amb una introducció fosca i misteriosa, ens mostra el Brahms més emotiu. El segon, de caràcter contemplatiu, ens transmet una bellesa serena i melancòlica, que contrasta amb el ritme ràpid i juganer i l’atmosfera lleugera i jovial del tercer. El quart moviment, el més cèlebre, pren el seu tema, la seva idea musical, d’una cantata de Bach que Brahms presenta i desenvolupa en més d’una trentena de formes diferents –el que anomenem variacions– que evidencien el talent orquestral i l’originalitat de l’autor.

La Quarta de Brahms ha passat a la història com una obra mestra del Romanticisme i una de les més interpretades de la història, i com ha succeït amb altres partitures cèlebres, també la música popular se l’ha apropiat. El 1971, Rick Wakeman, teclista del grup de rock progressiu Yes, utilitzà part del tercer moviment al tema “Cans and Brahms”de l’àlbum Fragile, i el 2014, la banda de rap Black Nights incorporà el primer a la cançó “Deja Vu”, del disc Medieval Chamber. Tot un exemple de com les fronteres musicals són bastant més permeables del que sembla.