VICTORIA POLEVA
(Kiev, Ucraïna 1962)

Null  

(2004) – 1a audició – 18′

JEAN SIBELIUS
(Hämeenlinna, Finlàndia 1865 – Järvenpää, Finlàndia 1957)

Concert per a violí i orquestra en re menor, op. 47

(1903) – 31′

Allegro moderato
Adagio di molto
Allegro, ma non tanto

Nikita Boriso-Glebsky, violí

PAUSA 20′

EDWARD ELGAR
(Broadheath, Regne Unit 1857 – Worcester, Regne Unit 1934)

Variacions enigma, op. 36

(1898-1899) – 29′

Enigma: Andante
Variations:
I. “C.A.E.” L’istesso tempo
II. “H.D.S.- P.” Allegro
III. “R.B.T.” Allegretto
IV. “W.M.B.” Allegro di molto
V. “R.P.A.” Moderato
VI. “Ysobel” Andantino
VII. “Troyte” Presto
VIII. “W.N.” Allegretto
IX. “Nimrod” Adagio
X. “Dorabella” – Intermezzo. Allegretto
XI. “G.R.S.” Allegro di molto
XII. “B.G.N.” Andante
XIII. “***” – Romanza. Moderato
XIV. “E.D.U.” – Finale. Allegro

COMENTARI

per Berta Coll i Bosch

Absències, enigmes, buits per omplir. Misteris sonors. Harmonies fosques que neixen del no-res. Ens trobem davant un programa en què tot pot ser i deixar de ser. «No explicaré l’enigma, ha de romandre irresolt», diu Edward Elgar. «Música extrapersonal i atemporal, música que abasti tot l’espai del buit estrident», diu Victoria Poleva. «Quan parla la calma, apareixen les criatures espantoses del silenci etern», diu Jean Sibelius.

Els ressons apocalíptics de Null (2006) no deriven de la fantasia sinó d’un arrelament profund a la realitat. La compositora ucraïnesa Victoria Poleva (Kíiv, 1962) es considera una «exploradora del món»; entén la música com una recerca cap als contorns invisibles de l’experiència, com un impuls que fa emergir les capes sagrades de la matèria. El so i l’espiritualitat són indissociables en l’obra de Poleva, que des de 1990 ha tendit cada cop més decididament cap al minimalisme místic, una estètica marcada per la música medieval i renaixentista, la tradició ortodoxa i la contemplatio cristiana. Sense pertànyer a cap escola ni cenacle organitzat, la religiositat i la inclinació cap a expressions volgudament simples l’apropen a compositors com Arvo Pärt, Henryk Górecki, John Tavener i Peteris Vasks. A Null, aquesta simplicitat desemboca en una imatge simfònica que s’expandeix a mesura que s’encadenen capes sonores divergents. La materialitat sonora és tan intensa que l’obra esdevé un objecte gairebé palpable, amb textures pròpies de composicions corals. Segons Poleva, «aquesta obra va ser un intent de crear música des d’un lloc entre l’ésser i el no-res, des del punt primigeni de l’horror ontològic i la llibertat fonamental; des del buit ple de gèrmens de nous significats». Tot i que sigui una connexió fortuïta, a dia d’avui resulta difícil escoltar les tensions harmòniques de Null sense recordar la guerra d’Ucraïna, el país natal de la compositora.

Jean Sibelius (1865-1957) és un dels compositors més singulars del tombant dels segles XIX i XX. El seu univers creatiu, fàcilment recognoscible, l’ha convertit en un símbol nacional de Finlàndia. Els seus inicis musicals, però, van ser com a estudiant de violí; per això, no és estrany que el Concert per a violí en re m, op. 47 (1904) sigui una obra tècnicament tan complexa, que posa a prova fins i tot els violinistes més virtuosos. Sibelius va escriure altres obres per al seu instrument de capçalera, com les Sis humoresques, op. 87/89, però aquest és l’únic concert que va dedicar-li. «Tinc uns temes meravellosos per al concert de violí», va escriure pel setembre de 1899. Tot i que inicialment havia d’estrenar-lo el violinista alemany Willie Burmester a Berlín, finalment, per raons econòmiques, va interpretar-lo per primer cop Victor Novácek a Hèlsinki. Veient la mala rebuda de l’obra, el 1905 Sibelius va compondre’n una segona versió, reduïda i tècnicament menys complicada, que és la que s’interpreta actualment. Pràcticament des del principi de l’allegro moderato inicial, el violí solista capitaneja l’orquestra i introdueix un tema delicadament obscur que determina l’energia del primer moviment. Una escala ascendent d’octaves trencades avança un tema heroic, que al seu torn dona pas a un adagio di molto molt líric. Escrit en si bemoll menor, el segon moviment és formalment més lliure i suspès en el temps. L’allegro, ma non tanto final, més rítmic i obstinat, crea una atmosfera tempestuosa i alhora resplendent. Tot i que el violí domina el concert, es tracta d’una obra de dimensions marcadament simfòniques, en què l’orquestra no només acompanya sinó que dialoga, matisa i enriqueix la part solista.

Poques obres musicals han generat tantes investigacions detectivesques com les Variacions sobre un tema original “Enigma”, op. 36 (1898-1899) d’Edward Elgar. Tot i que les catorze variacions van precedides d’un tema andante en sol menor, el compositor va donar a entendre que, en realitat, les variacions es basaven en un tema secret que no va arribar a revelar mai. «Sovint, la connexió entre les variacions i el tema inicial és una textura molt subtil; a més, en tot el conjunt hi ha un altre tema més gran que no s’interpreta. El tema principal de l’obra no apareix; com a La intrusa i a Les set princeses de Maurice Maeterlinck, el personatge principal no és mai a l’escenari». És un joc de pistes encara no del tot resolt. D’altra banda, Elgar va batejar les variacions amb noms encriptats que al·ludien a amics i coneguts: «He etiquetat les variacions amb els sobrenoms dels meus amics; he escrit el que crec que cadascun d’ells hauria escrit, si haguessin estat prou ases per compondre». Les tretze primeres variacions són retrats de la gent que l’envoltava, des de la seva esposa fins al pianista Hew David Steuart-Powell, l’actor Richard Baxter Townshend i el terratinent William Meath Baker. L’última variació, titulada “E. D. U.”, és un autoretrat optimista, que eleva la figura del compositor.