RICHARD STRAUSS
(Múnic, Alemanya 1864 – Garmisch-Partenkirchen, Alemanya 1949)

Vida d’heroi, op. 40

(1897-1898) – 46′

Der Held (L’Heroi) – Des Helden Widersacher (Els adversaris de l’Heroi) – Des Helden Gefährtin (La companya de l’Heroi) – Des Helden Walstatt (L’Heroi al camp de batalla) – Des Helden Friedenswerke (Les obres de Pau de l’Heroi) – Des Helden Weltflucht und Vollendung (La retirada del món i la consumació de l’Heroi)

COMENTARI

per Ana María Dávila

La creença que la música clàssica no desperta passions com les que pot encendre, per exemple, una estrella del rock, és del tot equívoca. En la història de la música abunden els casos d’autors i d’obres que van portar els seus oients a estats d’emotivitat extrema o que van ser objecte de forts i acalorats debats. La composició que protagonitza el concert d’avui n’és un exemple perfecte. El magistral poema simfònic Ein Heldenleben (Una vida d’heroi), op. 40 de l’alemany Richard Strauss (1864-1949) fou, en el seu moment, una creació tan admirada per uns com vilipendiada per d’altres, que hi van veure l’elogi exagerat que un compositor egòlatra feia de si mateix.

Al llarg de la seva prolífica trajectòria artística, Richard Strauss –a qui no s’ha de confondre amb el vienès Johann Strauss, el popular rei del vals, nascut quatre dècades abans i amb qui no té cap parentesc– conreà amb gran èxit el poema simfònic, una creació orquestral que desenvolupa un argument literari i que Strauss va portar al seu punt culminant. En total, en va escriure deu, dels quals Una vida d’heroi fou el vuitè i, per tant, una obra ja de maduresa dins el gènere. La peça començà a perfilar-se al juliol de 1898, quan l’autor es trobava en un balneari als Alps bàvars. Segons Strauss, la seva idea no era fer referència a cap figura poètica o històrica, i molt menys a la seva –«No soc un heroi: no estic fet per a la batalla», va dir–, sinó més aviat a un ideal d’heroisme, «gran i viril». Així i tot, moltes coses semblen contradir les paraules del compositor, que, pel cap baix, va incloure en la partitura trenta cites musicals extretes d’altres obres del seu catàleg. Altrament, davant del seu íntim amic Romain Rolland, premi Nobel de Literatura, Strauss afirmava que es veia a si mateix «no menys interessant que Napoleó». Finalment, la decisió de dirigir personalment la Museumsorchester de Frankfurt el dia de l’estrena, el 3 de març de 1899 –tot i haver dedicat l’obra a una altra orquestra, la del Concertgebouw d’Amsterdam, i al seu jove director, Willem Mengelberg– sembla també refermar la teoria de l’autocomplaença.

Sigui com sigui, la qüestió és que aquesta estrena va provocar un gran impacte, testimoniat pel mateix Rolland, que va descriure situacions properes a l’histerisme en aquella primera audició. «Vaig veure la gent estremir-se i gairebé alçar-se en alguns passatges. Al final, una ovació enorme, se li ofereixen corones i les dones agiten els mocadors», va ressenyar l’escriptor. La resposta de la crítica va ser desigual. The New York Time parlà de «veritable, gloriosa i aclaparadora bellesa», mentre que a les pàgines del Musical Courier, Otto Floersheim es va expressar en termes que avui difícilment trobaríem en un comentari d’aquest tipus. «El clímax de tot el que és lleig, cacofònic, descarat i erràtic, la música més perversa que he sentit en tota la meva vida, s’aconsegueix en el capítol “Els adversaris de l’heroi”. L’home que va escriure aquest soroll escandalosament horrible, que ja no mereix la paraula música, és un llunàtic o s’està acostant ràpidament a la idiotesa», digué el musicòleg, que no es tallà ni un pèl a l’hora de definir Strauss com un home «repugnant».

I totes aquestes passions desbocades sorgeixen en només 45 minuts de música. L’obra s’estructura en sis parts, cadascuna encapçalada per un títol descriptiu, interpretades sense interrupcions i en les quals Strauss utilitza la tècnica wagneriana del leitmotiv; és a dir, un motiu musical recurrent que serveix per retratar un personatge o una situació. “L’heroi”obre la partitura amb un tema que recorda l’obertura de la simfonia “Heroica” de Beethoven: corns, violes i violoncels presenten una melodia que creix ràpidament i que precedeix un segon motiu també de caràcter heroic. Al final del passatge, les trompetes anuncien la partida de l’heroi a la recerca de noves aventures i, seguidament un silenci prolongat i ple de dramatisme, l’única pausa de tota l’obra. A la segona part, “Els adversaris de l’heroi”, els crítics de Strauss hi apareixen retratats amb un seguit de grinyols dels instruments de fusta i metall –la cacofonia de què parlava Floersheim–, mentre que la tercera, “La companya de l’heroi”, retrata la mateixa esposa de Strauss, la soprano Pauline de Ahna. A la quarta secció, “El camp de batalla de l’heroi”, la percussió simbolitza l’avançament dels exèrcits, mentre les trompetes criden al combat. El clima de lluita impregna tot el moviment, que finalitza amb la retirada dels adversaris i la victòria de l’heroi, celebrada al cinquè passatge, “Les obres de pau de l’heroi”, amb nombroses referències musicals extretes de peces com Així parlà Zaratustra, Don Juan i Mort i transfiguració. Finalment, “La retirada del món i la consumació de l’heroi” ens introdueix un tema nou, un lament que toquen l’arpa, el fagot, el corn anglès i les cordes. L’heroi imagina aventures noves i extraordinàries i lluita per alliberar-se de les seves pors. La seva companya el reconforta abans que, finalment, es retiri de la vida.

Egolatria, autocomplaença o, simplement, genialitat musical? Sigui quina sigui la resposta, Una vida d’heroi és, avui, 125 anys després de la seva estrena, una obra fonamental del gran repertori orquestral.

CONCERT PRESENTAT PER