HÈCTOR PARRA
(Barcelona, Espanya 1976)

Suite de l’òpera JUSTICE

Estrena mundial, obra encàrrec de L’Auditori (2023 – 2024) – 33’

Lauren Michelle, soprano

PAUSA 20’

RICHARD WAGNER
(Leipzig, Alemanya 1813 – Venècia, Itàlia 1883)

göTTERDäMMERUNG

(El capvespre dels déus) Selecció (1869-1874) – 40′

Sinéad Campbell Wallace, soprano

COMENTARI

per Jaume Radigales

ÒPERA CATALANA I ÒPERA WAGNERIANA

L’òpera catalana ha tingut una història que arriba fins als nostres dies. Músics estrangers (bàsicament italians) i catalans han contribuït amb les seves obres a fer que el teatre musical a casa nostra tingués una solvència no sempre reconeguda pel públic i per la crítica, a causa d’aquell esport nacional (i lamentable) anomenat “autoodi”. Però el cert és que la nòmina és impressionant: Terradellas, Duran, Baguer, Sor, Carnicer, Cuyàs, Guanyabens, Obiols, Manent, Pedrell, Nicolau, Pahissa, Manén, Gerhard, Toldrà, Montsalvatge, Soler, Balada, Guinjoan, Palomar, Magrané, García Tomàs i un llarg etcètera han estat alguns dels grans noms de l’òpera catalana.

Hèctor Parra (Barcelona, 1976) és actualment un dels músics nostrats més interessants, i el seu corpus operístic inclou fins ara set títols: Hypermusic Prologue (2009), Te craindre en ton absence (2012-13), Das geopferte Leben (2014), Wilde (2015), Les bienveillantes (2019), Orgia (2023) i Justice, estrenada el 22 de gener d’aquest 2024 al Grand Théâtre de Ginebra i de la qual en aquest concert escoltarem una suite de mitja hora. El mateix any que al Liceu s’haurà representat Orgia, estrenada l’any passat al Teatro Arriaga de Bilbao amb llibret i posada en escena de Calixto Bieito, sobre l’obra homònima de Pier Paolo Pasolini.

Parra és un músic de cap a peus, un home de teatre integral i una personalitat de gran curiositat i cultura. Ho demostra la tria dels autors en què es basa per convertir les obres originals en textos operístics servits amb una música de gran i recognoscible personalitat que mai deixa indiferent. En el cas de Justice, el llibret és del congolès (establert a Àustria) Fiston Mwanza Mujila i la posada en escena va anar a càrrec del dramaturg suís Milo Rau, un dels directors més lúcids i controvertits dels darrers anys a l’escena europea.

Justice és una òpera sobre els abusos d’Occident en zones deprimides pel contrast entre pobresa i riquesa, com és el cas de la República Democràtica del Congo: el 2019, un accident provocat per un camió cisterna d’una multinacional suïssa que duia àcid va provocar una vintena de morts en una carretera de Kolwezi. Juntament amb Fiston Mwanza Mujila i Milo Rau, Hèctor Parra va visitar la zona per documentar-se a l’hora de gestar l’òpera. La suiteque escoltarem en aquest concert compacta tota l’òpera, amb alguns dels moments orquestrals més brillants i les àries de dos personatges femenins: l’advocada i la nena morta. Tots aquests fragments sintetitzen bona part de les característiques del llenguatge operístic d’Hèctor Parra: el domini de l’orquestra com a còmplice de l’acció dramàtica i una sàvia escriptura per a la veu.

En un canvi de registre, el concert d’avui també ens permetrà escoltar una altra suite, la d’El capvespre dels déus, tercera jornada i quarta òpera del cicle L’anell del nibelung,amb text i música de Richard Wagner. Una obra gegantina, gestada entre 1848 (primers esbossos del llibret) i 1874 (any de la fi de la composició d’El capvespre dels déus), i estrenada com a cicle complet el 1876 en la primera edició del Festival de Bayreuth.

La idea primigènia de Wagner era construir un drama musical que prengués com a punt de partença l’heroi Sigfrid i la seva mort a mans del pèrfid Hagen. De seguida, el compositor alemany es va adonar de la necessitat de remuntar-se a la infància de Sigfrid, i d’aquí la gestació de la primigènia El jove Sigfrid, que acabaria sent Sigfrid, la segona jornada. Però calia explicar els orígens de l’heroi, la qual cosa va dur Wagner a concebre La valquíria, la primera jornada. Amb tot, s’imposava un pròleg que dugués l’espectador a la comprensió de l’univers mític i tel·lúric de l’obra. D’aquí va sorgir la idea de L’or del Rin, el pròleg del cicle. Acabats els llibrets, Wagner va escriure’n la música, seguint l’ordre cronològic de les quatre obres.

La que tanca la tetralogia és la més llarga de les quatre i la que conté més música orquestral per narrar sense paraules les accions dramàtiques: des del viatge de Sigfrid pel Rin (primer acte) fins a la immolació de Brunilda o la cèlebre marxa fúnebre després de la mort de l’heroi (ambdues al tercer acte). Com és ben conegut, Wagner treballava amb cèl·lules musicals dotades d’un significat lligat a un objecte, a una idea o a un personatge: són els coneguts leitmoive, dels quals la música escrita per al cinema prendria bona nota fins al moment actual. Al llarg dels episodis continguts en aquesta suite d’El capvespre dels déus es podran reconèixer els temes de la cavalcada de les valquíries, del Walhalla, del foc, de l’espasa Nothung, de les filles del riu Rin i, sobretot, el tema de l’amor amb què es culmina el cicle. El missatge de Wagner és clar: tan sols l’amor absolut, que és el de la mare (el tema ha aparegut sobre Sieglinde, la mare de Sigfrid, al tercer acte de La valquíria), pot redimir el món del seu egoisme. Tan sols un nou ordre mundial basat en l’amor, doncs, pot protegir-nos de la destrucció.