JONI GREENE
(Estats Units 1981)

Out of the Shadows, Love Shines

(Fora de les ombres l’amor brilla) – (2017) – 8

ALBERT GUINOVART
(Barcelona 1962)

Tres paisatges pictòrics per a marimba i banda

Estrena – (2017) – 25’

I. Der Wanderer über dem Nebelmeer (El caminant sobre el mar de boira) (Caspar David Friedrich)
II. La Madonna col bambino (Mare de Déu amb nen Jesús) (Giovanni Bellini Pavia)
III. La Charmeuse de serpents (L’encantadora de serps) (Henri Rousseau)

PAUSA 20’

LEONARD BERNSTEIN
(Massachusetts 1918 –Nova York 1990)

I Hate Music! 

Cicle de cinc cançons infantils

(Odio la música!) – (1947) – Arranjament de Ryan Nowlin – 7’

I. My name is Barbara (Em diuen Bàrbara)
II. Jupiter has Seven Moons (Júpiter té set llunes)
III. I hate music! (Odio la música!)
IV. A Big Indian and a Little Indian (Un indi gran i un indi petit)
V. I’m a person too (Jo també sóc una persona)

West Side Story, danses simfòniques

(1961) – Arranjament de Paul Lavender – 24’

Prologue – Somewhere – Scherzo – Mambo – Cha-cha – Meeting scene – Cool – Fuga – Rumble – Finale

COMENTARI

per José R. Pascual-Vilaplana

Lamor fora de lombra

Les històries d’amor sempre porten associades ombres i llums. La història de Blake Brockington (1996-2015), el jove transsexual que va decidir llevar-se la vida davant un món que no l’entenia, inspira les reivindicacions del col·lectiu LGTB i una obra bandística plena de textures coloristes com Out of Shadow, Love Shines (Fora de l’ombra, l’amor brilla, 2017). La seua jove compositora, la nord-americana Joni Greene (1981), desenvolupa una mena d’imatge sonora en què la banda abraça constantment el fagot i el bombardí, instruments que interpretava Blake en l’orquestra de vents de l’East Mecklenburg High School (Charlotte, N. C.). La música fou el seu bàlsam en una vida d’acceptació difícil i complexa. La seua banda encarregà aquesta partitura per rendir-li homenatge i mostrar-li el seu amor.

L’amor per la pintura porta el mestre Albert Guinovart (1962) a escriure aquests Tres paisatges pictòrics (2017), pensats originàriament per a carilló i banda. Aquest encàrrec de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya per ser estrenat al XIX Congrés Mundial de Carilló celebrat a Barcelona, s’estrena avui en la versió que el mateix compositor realitzà per a marimba i banda. Els tres moviments de l’obra corresponen a tres quadres que s’hi relacionen perquè tenen com a protagonistes figures humanes que focalitzen l’atenció de l’espectador i donen sentit a allò que volen expressar. Escoltarem la melangia i l’espiritualitat presents a Der Wanderer über dem Nebelmeer (Caminant damunt un mar de boira, 1817), l’obra del pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich (1774-1840). La serenor i la tranquil·litat es faran música en representar La Madonna col bambino (1510), un quadre de Giovanni Bellini (1433-1516), pintor representatiu del Renaixement venecià. Finalment ens envoltarem del món naïf, colorista i oníric del francès Henri Rousseau (1844-1910) amb La charmeuse de serpents (L’encantadora de serps, 1891). En paraules del mateix Guinovart: «La música no és descriptiva. La inspiració dels quadres és a manera d’impressions; per tant, no hi ha una narrativa, però sí una translació́ al meu món sonor d’allò que em sedueix».

Leonard Bernstein (1918-1990) compositor, docent i director, un dels grans genis de la música del segle XX, va dir: «A la meua vida m’he dedicat a dirigir la música que estimo i a estimar la música que dirigeixo». L’amor és també una eina fonamental per a qualsevol tasca, i més, l’artística. De la seua faceta com a pianista acompanyant de cantants surt la col·lecció de cançons coneguda com I hate music! (A Cycle of Five Kid Songs, 1943). Aquesta expressió: Jo odie la música!, fou pronunciada pel seu company de pis Edys Merrill, a qui va dedicada l’obra, fart com estava de sentir els cantants que visitaven Bernstein. Estrenada a Lenox (Massachusetts) en 1943, avui estrenem per primer cop a l’estat espanyol la versió per a banda que va realitzar-ne Ryan Nowlin per encàrrec de la prestigiosa US Marine Band de Washington. El mateix Bernstein escriu que, per interpretar aquestes cinc cançons infantils: «…s’ha d’evitar la timidesa». En una de les cançons ens diu: «I hate music, but I like to sing…» (Odie la música, però m’agrada cantar…). L’amor i l’odi sempre van l’un al costat de l’altre.

Quan s’estrenà West Side Story a Broadway en 1957, l’espectacle causà una de les més grans revolucions del teatre musical nord-americà. En aquesta particular versió americana del Romeu i Julieta shakespearià, els Capulet i els Montagú es converteixen en Jets i Sharks, dues colles rivals enmig una Nova York cruïlla de cultures. Tony i Maria viuen una història d’amor envoltada d’una realitat social molt peculiar. Músiques llatines, el jazz, el llenguatge operístic o el simfònic conflueixen en una de les pàgines mítiques de la composició del segle XX. La dansa, com a element fonamental de l’obra, es reivindica en aquesta suite simfònica que inclou nou episodis de l’obra i que evidencia un autor artesanal amb una immensa imaginació i una gran intel·ligència creativa.

L’amor no viu si no és amb llibertat. I és amb llibertat quan la música esdevé art. Amors i odis són forces motrius d’un mateix vaixell: la mateixa vida.