LUDWIG VAN BEETHOVEN
(Bonn 1770 – Viena 1827)

Concert per a piano i orquestra n. 3 en do menor, op. 37

(1800) – 34′

I. Allegro con brio
II. Largo
III. Rondo: Allegro

Seong-Jin Cho, piano

PAUSA 20′

DIMITRI XOSTAKÓVITX
(Sant Petersburg 1906 – Moscou 1975)

Simfonia n. 12, op.112, “L’any 1917”

(1961) – 38′

I. Revolutionary Petrograd (Petrograd revolucionari)
II. The Rising (Razliv)
III. Aurora
IV. Dawn of Humanity (L’albada de la humanitat)

COMENTARI

per Stefano Russomanno

La música i la història

Estrenat a Viena el 1803, el Concert per a piano n. 3, op. 37 de Beethoven constitueix un pont entre l’exploració primerenca del gènere plasmada en els opus 15 i 19 i els èxits absoluts representats pels concerts successius opus 58 i 73. La presència de la tonalitat de do menor ―característica d’altres grans pàgines beethovenianes, com la Sonata per a piano n. 8 “Patètica”, l’obertura Coriolano o la Cinquena simfonia― apunta cap a una dramatització intensa de la forma del concert, impulsada també per més presència simfònica i l’autonomia augmentada del solista davant l’orquestra.

Respecte als dos concerts anteriors, el Tercer s’endinsa en un terreny que té com a novetat l’augment de “pes” que adquireixen els gestos i les idees musicals. Al marge de la seva monumentalitat, en l’Allegro con brio inicial s’insinua un to muscular que presagia un canvi d’horitzons. La dimensió mundana del concert solista del segle xviii, amb el seu ideal d’entreteniment culte i la seva celebració civilitzada del virtuosisme, deixa pas aquí a un conflicte de naturalesa gairebé filosòfica, com si en l’enfrontament entre l’orquestra i el piano es delineés una lluita entre principis superiors. En la música batega ara el buf de la història, dels grans esdeveniments. Tot i així, fins i tot quan té arrels íntimes i subjectives, el drama en Beethoven és transcendit i exterioritzat en formes objectives i paradigmàtiques com són les grans estructures clàssiques, tensades fins a extrems inèdits, però mai refutades.

Dins d’aquestes directrius generals, el lirisme distès del “Largo” exerceix una funció equilibradora. La transició inesperada a la calorosa tonalitat del mi major (en lloc del més previsible mi bemoll major) atorga a aquest moviment central una atmosfera inefable: el piano i l’orquestra comparteixen un missatge reflexiu, una inspiració melòdica que deixa enrere la sensualitat mozartiana per abraçar tons més concisos i severs. El “Rondó” recupera una energia terrenal, tot i que els impulsos dramàtics no poden contrarestar una sensació creixent d’afabilitat i benestar. Tant és així que la coda abandona definitivament el mode menor i s’instal·la en un lluminós do major.

L’1 d’octubre del 1961, la Simfonia n. 12 de Xostakóvitx va tenir l’honor d’estrenar-se simultàniament a Leningrad, amb la direcció d’Evgeni Mravinsky, i a Kuibixev (actual Samara), amb la batuta d’Abram Stasevich. Dues setmanes més tard, es va interpretar a Moscou amb Konstantin Ivanov al podi. L’atenció considerable de la qual va ser objecte al principi l’obra tenia relació, probablement, amb el propòsit ambiciós de l’autor: celebrar en la seva nova simfonia ni més ni menys que Lenin, el pare de la Revolució Russa.

La Simfonia n. 12 mostra la cara de Xostakóvitx més alineada amb les directrius del règim. No en va, l’estrena va coincidir amb la celebració del XXII Congrés del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica), en la qual el compositor va deixar afirmacions com aquesta: “En la meva activitat sociopolítica i en el meu treball de creació he percebut cada dia la funció destacada exercida pel partit, pel poble i pels camarades de la Unió de Compositors de la Unió Soviètica. No han faltat els errors al llarg de la meva carrera, però el partit m’ha ajudat i m’ajudarà d’ara endavant…”.

Si la seva simfonia anterior estava inspirada en els esdeveniments prerevolucionaris de l’any 1905, Xostakóvitx emprèn ara un retrat sonor de la Revolució d’Octubre del 1917 en la figura del seu artífex principal. No obstant això, el caràcter programàtic de cada moviment es conjuga amb la cerca d’una unitat formal més estreta, amb el suport de l’entroncament entre moviments i la recapitulació cíclica d’alguns temes. El component ideològic de la Simfonia n. 12 va contribuir a llastar durant cert temps la seva programació als auditoris occidentals, però les crítiques també es van acarnissar amb altres aspectes de la partitura, com la retòrica celebrativa del quart moviment, que assoleix tons de grandiloqüència efectista.

El primer moviment té una construcció que se sol repetir al llarg de tota la simfonia: una arrencada murmurada des de les regions greus de l’orquestra, a la qual segueix un crescendo progressiu que culmina finalment en maneres triomfals. “El Petrograd revolucionari” és el títol programàtic del primer moviment, en què Xostakóvitx fa ús de cançons revolucionàries per descriure els ferments de la sublevació i la lluita imminent. L’Adagio, que té com a subtítol “Razliv” (del nom del quarter general de Lenin als afores de Petrograd), es decanta per escenaris de caràcter més naturalista amb intervencions solistes destacades dels vents. Introduït per redoblaments de timbal i pizzicati de les cordes, el tercer moviment (“Aurora”) representa l’esclat de la Revolució amb la presa del Palau d’Hivern i desemboca en el tarannà optimista i festiu del quart, que descriu la nova realitat soviètica amb el títol “L’aurora de la humanitat”.