KARLHEINZ STOCKHAUSEN
Kürten, Alemanya 1928 – 2007

Tierkreis

(1974-1975) – 25

Klavierstück n. 9

(1954-1961) – 10

ALBERTO POSADAS
Valladolid 1967

Anklänge an Stockhausen

(2017) – 9

MING TSAO
Berkeley, Califòrnia, Estats Units 1966

Plus Minus

(2012-13) – Realization of Karlheinz Stockhausen’s Plus Minus n. 14 (1963, 1974) 32’

COMENTARI

per Isabel Gondel

El repertori de la segona meitat del segle XX va estar dominat per un esperit constructivista a conseqüència del neoserialisme representat per primera vegada amb Three Compositions for piano (1947) i Composition for Four Instruments (1948) de Babbitt. La dissociació d’estructures rítmiques i harmòniques es posa en marxa amb Cantéyodjayâ (1948) de Messiaen, i es desenvolupa plenament amb el seu Mode de valeurs et d’intensités (1949): el paradigma del serialisme integral, que serviria com a referent per a la immensa Sonata (1950-1952) de Jean Barraqué, Structures I (1951-1952) de Pierre Boulez, la Sonata per a dos pianos de Karel Goeyvaerts (1950-1951), així com per a Sonate pour deux pianos de Michel Fano (1952).

Els Klavierstücke (1952-1961) de Karlheinz Stockhausen marquen un mapa d’interrogacions formals sobre el sistema serial, que serviria de laboratori d’experimentació i exploració del seu pensament en música sobre el rendiment, la lògica paramètrica, el temps físic, les articulacions, el tempo, les harmonies, la idea de progressió i la sistematització de la composició de ressonància. Un pas previ al que anys més tard es consideraria com la transició culminant de la sèrie al timbre amb la seva obra Mantra composta el 1970, amb la qual el compositor vol preparar l’esperit del seu temps cap a un futur de l’aspecte suprahumà.

Va ser una dècada fonamental amb l’obertura de nous horitzons a través de la computadora i l’aplicació de noves formes de coneixement en la música. Era el moment de conèixer noves sensacions amb els sons sobrenaturals, creats a partir de l’agrupació artificial de diferents impressions sensorials. Era el moment de nous principis formals basats en el timbre, la percepció i la sensació: tot so era ara un resultat clar de sons gràcies als avenços tecnològics i del coneixement. Aquells amb els quals es podien començar a construir noves formes d’arquitectura sonora, basades en els mapes de la naturalesa física del so que havien estat ocults per a tots els segles anteriors. Això serà el que impulsarà la consolidació de l’espectralisme el 1983 a França amb el grup L’Itineraire, després d’uns inicis una mica rebels contra els principis del neoserialisme i el que ells van denominar “la dictadura del que havia establert Boulez”.

El control estricte dels paràmetres crea una unitat omnipresent, com a conseqüència predilecta del que coneixem com a serialisme integral. Els processos subdivideixen el sistema de l’obra en parts més petites, que es poden crear, modificar, intercanviar i, fins i tot, reemplaçar de manera independent. Aquests processos, sumats a la llibertat de decisió que el compositor ofereix als intèrprets, creen un espai controlat, amb paràmetres i regles estrictes d’actuació dels materials. Stockhausen perseguia així la capacitat d’autogeneració i autoreproducció múltiple. A partir d’una visió artística pròpia: des de l’antropologia social de Malinowski, els amants simbòlics del Càntic dels Càntics i el desenvolupament de l’individu de Hermann Hesse… fins a l’ús de significats en codi, la fonètica, l’electrònica i els sintetitzadors que el van portar al metaserialisme que Ming Tsao referencia i concep en el seu Plus Minus (2012/2013): la primera realització completa de la composició oberta de Stockhausen dedicada a Mary Bauermeister. Fruit d’un revisionisme activista envers occident i la problematització d’una vida moderna contemporània, en la qual fa servir un lirisme musical multifacètic que es fractura i que persegueix representar l’esperit del nostre temps.

La Nova simplicitat advoca per un acostament al públic a partir de l’abandonament d’una objectivitat excessiva que les melodies de Tierkreis (1975) van representar per la seva naturalesa precursora, avançada fins i tot al naixement de la mateixa tendència. Per a aquest concert, els arranjaments de les melodies triades per a l’actuació van a càrrec d’Andrew Digby, en la qual una s’haurà de correspondre amb el signe del zodíac d’avui: peixos. L’Ensemble Ascolta haurà de prendre decisions també quant a les durades segons diferents escales de mesurament aritmètic i la seqüència de Fibonacci, que també definirà el desgast dels materials contraposats en el Klavierstück IX (1961) dedicat a Kontarsky, organitzat globalment pel número auri com a reflex de procediments serialistes. El compositor espanyol Alberto Posadas dedica al pianista Florian Hoelscher la seva cerca de conceptes en el repertori històric de grans compositors: des de Couperin fins a Zimmermann. Un camí personal en l’estudi de la sonoritat del piano, en el qual Anklänge an Stockhausen (2017) explora l’empremta del fenomen de la transformació d’una estructura rítmica vertical cap a una d’horitzontalment plana de la producció del compositor alemany del segle xx que avui ens reuneix.