JOAN LAMOTE DE GRIGNON
(Barcelona 1872-1949)

Marxa Catalana n. 1

(1914) – 4’

Rosa del folló

Sardana – (1908) – 4’

Scherzo sobre un tema popular català

(1897-1915) – 8’

CAMILLE SAINT-SAËNS
(París 1835 – Alger 1921) 
JOAN LAMOTE DE GRIGNON

Déjanire

Selecció de la música escènica – (1898) – 13’
Selecció temes i instrumentació de Joan Lamote de Grignon

PAUSA 20′

MANUEL OLTRA I FERRER
(València 1922 – Barcelona 2015)
Instrumentacions de Jordi León

Rapsòdia per a piano i instruments de vent, op. 47

(1953) – 11’

Jordi Farran, piano

Montmagastre, petit quadre simfònic, op. 145

(1970) – 6’

L’Alimara, poema simfònic, op. 179

(1983) – 9’

COMENTARI

per Anna Costal i Fornells

El 28 i el 29 d’agost de 1898, les Arenes de Besiers van omplir-se de gom a gom. En aquella flamant plaça de braus s’hi va estrenar Déjanire, una tragèdia lírica amb música de Camille Saint-Saëns i un argument basat en personatges de la mitologia grega. Els efectius musicals van ser espectaculars: cor, solistes, orquestra, deu arpes, la banda Lyre Biterroise de Besiers i la Banda Municipal de Barcelona, que aleshores dirigia Celestí Sadurní. Poc després, Joan Lamote de Grignon va preparar expressament per a la Banda Municipal una suite de l’obra. Interpretar de nou aquella partitura és un bon homenatge a Lamote de Grignon en el 150è aniversari del seu naixement i, també, a Sadurní i als músics que van participar en aquella estrena mundial.

Diversos compositors catalans del tombant del segle XX van fer servir les cançons populars com a font d’inspiració per a tot tipus d’obres musicals. Un dels al·licients era transformar la senzillesa inicial d’aquestes melodies en partitures d’envergadura artística i, alhora, obtenir com a resultat emblemes sonors d’un marcat catalanisme. La rosa del folló i Scherzo en són dos exemples: la sardana inclou la cançó popular del mateix nom al cant dels llargs, i l’Scherzo és una glosa de La filadora, una coneguda tonada de gresca nadalenca. D’una manera una mica diferent, un xic més velada, Joan Lamote de Grignon va incloure la melodia d’Els segadors a la part central de Marxa catalana n. 1. L’obra està dedicada a Antoni Martínez i Domingo, alcalde de Barcelona des del maig de 1919 i que, tres anys després, va deixar el consistori per anar al Congrés com a diputat de la Lliga Regionalista.

Manuel Oltra no solia introduir pràcticament mai cançons populars a les seves obres. Una excepció és, precisament, Rapsòdia per a piano i instruments de vent, basada en els balls de bastons del Penedès. En la tardor de 2009, m’explicava la manera com va gestar l’obra: «Hi vaig treballar durant tot un any», però sense apuntar ni una nota al pentagrama i, finalment, «en una nit la vaig escriure tota, a raig!» Ho entenia com un petit miracle. Però les seves obres no eren fruit d’una inspiració sobtada; al contrari, es basaven en l’especulació musical a partir d’un domini extraordinari de les lleis de l’harmonia i del contrapunt. Per això, mai li calia revisar-les; un cop fetes ja eren definitives. La composició de Montmagastre va ser similar: «en dos dies la vaig tenir enllestida». De la seva música, Oltra era partidari de no escriure’n cap comentari, per justificar-ho s’aferrava a un aforisme de Joan Fuster: «Ens és lícit de parlar de música? La paraula, llevat de quan queda a mans del poeta, té uns límits notoris». Fem-li cas, escoltem la seva obra, el més gran homenatge que podem retre a Manuel Oltra en el centenari del seu naixement.