DIETRICH BUXTEHUDE
(1637-1707)

Membra Jesu nostri, BuxWV 75

I. Ad pedes

1. Sonata
2. Concerto (cor): Ecce super montes
3. Ària (soprano I): Salve mundi salutare
4. Ària (soprano II): Clavos pedum, plagas duras
5. Ària (baix): Dulcis Jesu, pie deus
6. Concerto (da capo): Ecce super montes

II. Ad genua

1. Sonata in tremulo
2. Concerto (cor): Ad ubera portabimini
3. Ària (tenor): Salve Jesu, rex sanctorum
4. Ària (alto): Quid sum tibi responsurus
5. Ària (soprano I, soprano II, baix): Ut te quaeram mente pura
6. Concerto (da capo): Ad ubera portabimini

III. Ad manus

1. Sonata
2. Concerto (cor): Quid sunt plagae istae
3. Ària (soprano I): Salve Jesu, pastor bone
4. Ària (soprano II): Manus sanctae, vos amplector
5. Ària (alto, tenor, baix): In cruore tuo lotum
6. Concerto (da capo): Quid sunt plagae istae

IV. Ad latus

1. Sonata
2. Concerto (cor): Surge, amica mea
3. Ària (soprano I): Salve latus salvatoris
4. Ària (alto, tenor, baix): Ecce tibi appropinquo
5. Ària (soprano II): Hora mortis meus flatus
6. Concerto (da capo): Surge amica mea

V. Ad pectus

1. Sonata
2. Concerto a 3 veus (alto, tenor, baix): Sicut modo geniti infantes rationabiles
3. Ària (alto): Salve, salus mea, deus
4. Ària (tenor): Pectus mihi confer mundum
5. Ària (baix): Ave, verum templum dei
6. Concerto a 3 veus (da capo): Sicut modo geniti

VI. Ad cor

1. Sonata
2. Concerto a 3 veus (soprano I, soprano II, baix): Vulnerasti cor meum
3. Ària (soprano I): Summi regis cor, aveto
4. Ària (soprano II): Per medullam cordis mei
5. Ària (baix): Viva cordis voce clamo
6. Concerto a 3 veus (soprano I, soprano II, baix): Vulnerasti cor meum

VII. Ad faciem

1. Sonata
2. Concerto (cor): Illustra faciem tuam super servum tuum
3. Ària (alto, tenor, baix): Salve, caput cruentatum
4. Ària (alto): Dum me mori est necesse
5. Ària (cor): Cum me jubes emigrare
6. Concerto (cor): Amen

La durada aproximada del concert serà de 70 minuts

COMENTARI

per Xavier Pastrana

Mig milió de passes són les que va haver de fer J. S. Bach per poder experimentar en persona (com haurien fet Händel i Telemann) l’art d’un dels organistes més famosos de la del seu temps. La figura de D. Buxtehude se sol dimensionar emmarcant-la com a la principal figura musical germànica entre H. Schütz i J. S. Bach; de fet, entre els tres mestres es pot dibuixar amb claredat una línia estètica que podria resumir la història de la cantata fins al 1750. Tot i que no és un compositor habitual dels auditoris d’avui, a la seva època Buxtehude fou un dels músics més importants i reconeguts dels territoris de parla alemanya.

Membra Jesu Nostri és un cicle de set cantates escrit l’any 1680 i dedicat a Gustaf Düben, amic i admirador de Buxtehude i també intèrpret de la seva música a la cort d’Estocolm. De fet, conservem la major part de la música sacra de Buxtehude gràcies a la col·lecció de Düben. A la seva col·lecció, hi trobem còpies d’aquestes 7 cantates que, per la diferència de grafies i papers, permeten deduir que foren interpretades separadament. Tot i això, sembla molt clar que el cicle fou concebut com a obra única. Tant és així, que la unitat és, potser, el més remarcable d’aquesta obra. El text de Membra Jesu Nostri es basa en dues fonts: cites de la Bíblia i el poema medieval Salve mundi salutare, que versa sobre les diverses parts del cos crucificat de Jesucrist. Els textos bíblics serveixen d’introducció a cadascuna de les estrofes del poema i alhora permeten la reflexió. Així, totes les cantates segueixen pràcticament el mateix esquema: sonata-cor-estrofes (1, 2 o 3 solistes) alternades amb ponts instrumentals-cor. Dins de cada cantata, hi podem observar relacions temàtiques entre la sonata i els cors, com també trobem sovint un mateix baix continu que es repeteix a les estrofes i als ponts. A més, la mètrica i l’accentuació de cada vers és idèntica i així ho reflecteix la música, amb ritmes molt semblants entre ells. Des del punt de vista tonal, les set cantates descriuen un clar viatge que parteix i acaba en la tonalitat de do m, donant un sentit realment cíclic a la totalitat de l’obra.

Però unitat no vol dir monotonia i, així, el viatge de les set cantates ens du a espais diversos. Després de les dues primeres cantates, de caràcter contingut i discret, la cantata número tres (Ad manus) significa un canvi cap a la passió mística. La imatge de les llagues a les mans troba la seva descripció musical a manera de fortes dissonàncies i motius cromàtics descendents. Ad latus segueix amb aquesta expansió harmònica i Ad pectus recupera la intimitat tot aportant novetats a l’estructura formal. Ad cor ens porta el canvi més significatiu amb la substitució dels violins per 5 violes de gamba, ideals per a una sublim expressió de dolor físic i amorós. Per acabar, Ad facem ens retorna a la instrumentació inicial i suposa un recull de recursos creatius: imitació contrapuntística, estil concertant i una nova ampliació de l’estructura amb l’afegit de l’amén final que dona encara més pes a la idea d’una obra única que inclou les set cantates.