JOHANN SEBASTIAN BACH
(Eisenach, Alemanya 1685 – Leipzig 1750)

Missa en si m, BWV 232

KYRIE
Kyrie eleison Cor a 5 veus
Christe eleison Duet (soprano I i soprano II)
Kyrie eleison Cor a 4 veus

GLORIA
Gloria in excelsis Deo Cor a 5 veus
Et in terra pax Cor a 5 veus
Laudamus te Ària (soprano II i violí solista)
Gratias agimus tibi Cor a 4 veus
Domine Deus Duet (soprano I, tenor i flautes travesseres)
Qui tollis peccata mundi Cor a 4 veus
Qui sedes ad dexteram Patris Ària (contratenor i oboè d’amor)
Quoniam tu solus sanctus Ària (baix, corno da caccia i fagots)
Cum sancto Spiritu Cor a 5 veus

Pausa tècnica – 5

SYMBOLUM NICENUM (CREDO)
Credo in unum Deum Quintet
(soprano I, soprano II, contratenor, tenor i baix)
Patrem omnipotentem Cor a 4 veus
Et in unum Dominum Duet (soprano I i contratenor)
Et incarnatus est Quintet (soprano I, soprano II, contratenor, tenor i baix)
Crucifixus Cor a 4 veus
Et resurrexit Cor a 5 veus
Et in Spiritum sanctum Ària (baix i oboè damor)
Confiteor Cor i quintet
(soprano I, soprano II, contratenor, tenor i baix)
Et expecto Cor a 5 veus

SANCTUS
Sanctus Cor a 6 veus
Osanna in Excelsis Doble cor a 8 veus
Benedictus Ària (tenor i flauta travessera)
Osanna in exelsis Doble cor a 8 veus

AGNUS DEI
Agnus Dei Ària (contratenor)
Dona nobis pacem Cor a 4 veus

La durada aproximada del concert és d1 hora i 45 minuts

COMENTARI

per Xavier Pastrana

El 1818, l’editor Hans Georg Nägeli va promoure una subscripció per editar «la més gran obra d’art musical de tots els temps i tots els pobles». Malgrat l’enunciat, Nägeli no contemplaria mai l’edició completa de la Missa en si m de Johann Sebastian Bach, sinó que ho faria el seu fill, l’any 1845, més d’un segle després de l’inici de la gènesi de la “Gran Missa Catòlica”, com la va titular C. P. E. Bach. Els superlatius són habituals i indiscutibles quan hom parla de la Missa en si m de J. S. Bach, una música que brilla com un astre absolut enmig de tots els dubtes, discussions i discerniments que orbiten la seva creació, estrena, funció i valor com a obra completa.

L’inici de la història d’aquesta missa el podem situar l’any 1933, quan Bach, cansat de la precària situació laboral a Leipzig, busca una manera de millorar-la. Amb aquest propòsit, escriu una carta a Frederic August II, elector de Saxònia i rei de Polònia, demanant-li la seva protecció en forma d’un títol de la cort, tot exposant la penosa situació en què es trobava a Leipzig. A aquest escrit, l’acompanya la partitura i les parts instrumentals d’una missa brevis, formada pel kírie i el glòria. Frederic August II, en ser rei de Polònia, hagué d’abraçar el catolicisme i adaptar-se a tots els rituals de la litúrgia catòlica, i és per això que Bach escriu una obra adequada a aquesta tradició (sense que això exclogués la seva utilització en esglésies luteranes). Malgrat que, en la carta que envia a Dresde, Bach qualifica aquesta música d’«insignificant», les proporcions de la instrumentació són majestuoses: cor a 5 veus, orquestra de corda, trompetes, corno da caccia, flautes, oboès, fagots i baix continu. És una obra, a més, de llarga durada (pocs “glòries” de l’època assolien la durada del de Bach), i des del primer compàs es pot percebre que és una obra que pretén sadollar-se de l’enorme qualitat que tenia la capella saxona (famosa a tot Europa) i que li permetia escriure passatges virtuosos totalment impracticables per als intèrprets de què disposava a Leipzig.

Aquí, la història de la Missa en si m s’atura i no sabem ben bé quan es reprèn. La partitura del symbolum nicenum (credo) sembla que naixeria a l’entorn dels anys 1747-1748, però és possible que la intenció de completar l’ordinari de la missa comencés uns anys abans, quan Bach reutilitzà la missa brevis de Dresde per fer-ne una cantata llatina (BWV191) que potser fou interpretada juntament amb un sanctus escrit el 1724 i que també acabaria formant part de la missa tota. El que sabem del cert és que, en els seus últims anys de vida, Bach va escriure les parts que faltaven per completar una missa catòlica. Podem deduir, doncs, que en aquesta última etapa el compositor prengué la resolució de concloure una obra que havia de ser un gran compendi de la seva creació religiosa, com ho fou el Das Wohltemperierte Klavier respecte a la seva música per a teclat. Aquesta manera d’entendre l’obra podria explicar per què possiblement fins a vint dels vint-i-set números que conformen la missa provenen de música pròpia escrita anteriorment. El més que notable ús de la paròdia és semblant al que trobem a l’Oratori de Nadal o al Messies de Händel, però en absolut és comparable. En els casos anteriors (com en molts altres exemples), la paròdia respon a una necessitat per manca de temps disponible i moltes vegades l’adaptació al nou text és poc encertada. En la Missa en si m, però, la paròdia esdevé un art per si mateixa. Cal pensar que aquesta obra és de les poques (si no l’única) que no va suposar cap guany econòmic a J. S. Bach i, pel que sabem, no va ser escrita per a cap ocasió concreta ni estava destinada a ser interpretada per cap formació específica. Per tant, sembla que la raó per completar la missa havia de ser una altra, que podria respondre a moltes interpretacions possibles, i la reutilització de música anterior sembla ser una tria no obligada. Potser la intenció del compositor era llegar-nos una guia musical de la seva pròpia obra, una manera d’explicar Bach a través de Bach, un viatge per la música escrita durant

Malgrat el llistat de verbs d’ordre dubitatiu que acompanyen la història de la Missa en si m, les incerteses empetiteixen fins a desaparèixer en escoltar els quatre primers compassos del kírie. Bach va afegir-los al final de la seva vida i serveixen de porta d’entrada a una espècie de Museu Bach on contemplarem, l’una darrere l’altra i, disposades en les seves conegudes estructures simètriques, les millors creacions del mestre d’Eisenach. La primera sala, formada pel kírie i el glòria, amb els les aromes napolitanes que tant agradaven a Dresde, contrastats amb l’stille antico que mira a Palestrina. La segona, el symbolum nicenum, que hi afegeix l’ús de les entonacions gregorianes, elevant-les per damunt d’impressionants tapissos contrapuntístics. I una tercera sala podria incloure el majestuós sanctus (la música més antiga de la missa), amb un hosanna que duplica el cor per, després, recloure’s en un benedictus de bellesa íntima. Per acabar, un agnus dei que, curiosament, està repartit entre el solista i el cor, mentre el «dona nobis pacem» que clou l’obra, recupera música del glòria. Així, dota d’un cert sentit cíclic  aquesta obra superlativa que regala als seus intèrprets, grans moments alhora que els n’exigeix grans sacrificis.