JOHANN SEBASTIAN BACH
Eisenach, Alemanys 1685 – Leipzig 1750

Musikalisches Opfer, BWV 1079

Lofrena musical,  (1747) – 8
Arranjament dAnton Webern

Ricercare

ARNOLD SCHOENBERG
Viena 1874 – Los Angeles 1951

Gurre-Lieder: Lied der Waldtaube

Cançons de Gurre: Cançó de la tórtora
Versió de cambra (1900-1911) – 13’

Nancy Fabiola Herrera, mezzosoprano

FELIX MENDELSSOHN
Hamburg 1809 – Leipzig 1847

Simfonia n. 5 en Re, “La Reforma” op. 107

(1830) – 27’

I. Andante – Allegro con Fuoco – Andante – meno Allegro
II. Allegro vivace
III. Andante
IV. Chorale: Ein’ feste Burg ist unser Gott. Andante con moto – Allegro vivace – Allegro maestoso

COMENTARI

per Joan Grimalt

El Ricercare a sis veus de J. S. Bach és el punt culminant del regal –L’ofrena musical– que el compositor va fer a l’emperador de Prússia Frederic el Gran. L’obra consta d’una sèrie de treballs de contrapunt elaborat i es considera encara avui un cimal de la polifonia. El tema, que s’atribueix al mateix Frederic, pertany a l’estil patètic, ple d’intervals revessos, dissonants. Diu la llegenda que el va presentar a Bach perquè hi improvisés variacions i fugues tan bon punt arribà a Berlín, on Sebastian anava a veure el seu fill Emanuel. Aquí, es presenta instrumentat per Webern d’acord amb l’anomenada “melodia de timbres”, un procediment original de Schönberg que consisteix a anar canviant d’instrument a mitja melodia, de manera que, quasi imperceptiblement, canvia el so (el timbre) però no la resta de material musical. El Bach de Webern és monumental, i s’equipara als mites germànics de Mozart, Beethoven o Brahms. Amb la seva instrumentació, l’acosta a les sonoritats del seu temps però en conserva, amb indicacions meticuloses, tot d’elements de la tradició interpretativa del s. xviii.

Les Cançons de Gurre són l’obra d’un Schönberg jove i, doncs, tonal, postromàntic. Sobretot, sorprèn el gènere híbrid de l’oratori profà, que combina la cançó amb la dramatúrgia d’una òpera i una orquestra simfònica de plantilla monumental. Dins d’un marc llegendari germànic, molt pròxim a l’imaginari wagnerià, la Cançó de la tórtora clou la primera part de l’obra amb una narració de caràcter tràgic. Gurre és el nom d’un castell en ruïnes de Dinamarca. El poeta Jens Peter Jakobsen hi situa una llegenda tradicional danesa: el malaurat rei Valdemar IV vivia un amor prohibit amb la jove Tove; la seva esposa, la reina Helvig, se’n va assabentar i la va fer matar.

Composta els anys 1900-1901, entre el sextet La nit transfigurada, op. 4 i el poema simfònic Pelleas und Melisande, op. 5, l’obra fou instrumentada i corregida moltes vegades fins a la seva estrena, el 1913. El text, ric d’imatges obscures, dona peu a tot un seguit de recursos tradicionals de música descriptiva: la navegació, el galop, les campanes. El moviment oscil·la entre el gronxament propi del món pastoral i la marxa, ara tètrica, adés agressiva. La riquesa en els detalls prefigura la increïble densitat emblemàtica de l’estil de Schönberg. A cada nova audició es descobreixen noves facetes, nous vincles entre els elements de l’obra.

La Cinquena simfonia de Felix Mendelssohn porta el sobretítol de “La reforma”, en referència a la reforma luterana. De fet, era la seva segona simfonia, però el compositor en va renegar, així que quan es va publicar pòstumament va quedar com a cinquena i última. El pare de Fanny i Felix Mendelssohn era fill del gran filòsof il·lustrat Moses Mendelssohn. Malgrat llur origen jueu, els pares dels dos compositors van decidir batejar-los i educar-los com a cristians protestants, i després s’hi van convertir ells i tot. L’any 1830 se celebraven els 300 anys de la Confessió d’Augsburg (1530), que va donar legitimitat política a les tesis de Luter. Mendelssohn, per pròpia iniciativa, va decidir escriure l’obra per a les celebracions que es preveien, però les turbulències revolucionàries d’aquell any van acabar desplaçant l’estrena fins a l’any 1832.

El primer moviment comença amb una morosa introducció, en mode major, que prefigura el final triomfal i fa referència a la melodia gregoriana del Magnificat i a l’Amen de Dresden, que Wagner prodigarà al seu Parsifal. Després, el mode menor enfosqueix la resta d’aquest moviment inicial, marcat per un to marcial i disfòric. L’Amen de Dresden interromp aquest discurs atrafegat, just abans de la represa del tema principal, com un moment de respir i de mirada enlaire.

El segon moviment fa la funció que, en una simfonia clàssica, faria l’scherzo o el minuet: alleugerir tensions, oxigenar. Comença amb els ritmes marcials del moviment anterior, però després d’una secció central (el trio) de ressò folklòric, la peça es clou en to comediant, benhumorat.

El tercer fa la funció de moviment lent. L’inici recorda una cançó tradicional hebrea, Hevenu Xalom Alekhem, potser en referència a la cultura i religió dels avantpassats. Aviat, de la cançó de cambra (sense paraules) es passa al recitatiu operístic (també sense text), amb la pujada de tensió dramàtica consegüent. El final recupera la serenitat inicial i prepara la transició cap al finale.

Es tracta d’una transició lluminosa, basada en l’himne Ein feste Burg ist unser Gott (Déu és la nostra fortalesa), en referència al psalm 46 (45). Aquest és un dels himnes luterans de més valor simbòlic per al protestantisme, amb ressons polítics. Tot el finale, que culmina l’obra triomfalment, combina la forma sonata clàssica amb la variació de l’himne esmentat, en alemany Choralvariation. Ve a ser un comentari musical a l’himne que s’acaba d’entonar. Aquí, sona com un intent agosarat de posar en diàleg dues tradicions ben diferents, potser incompatibles: el món de la litúrgia i el món simfònic en què la nova burgesia germànica s’estava construint un refugi espiritual.