JORDI CERVELLÓ
(Barcelona 1935 – Figueres 2022)

Kadin

(2011) – 7’

SOFIA GUBAIDULINA
(Txístopol 1931)

Chaconne per a piano

(1962) – 10’

JORDI CERVELLÓ

Profili umani per a violí

Selecció dels 24 capricis – (2018) – 18’

L’ostinato
Il beffardo
Il timido
L’isterico
L’innamorato
L’euforico
Il sonnambulo
L’ironico
L’appassionato

SERGUEI PROKÓFIEV
(Sontsivka, Ucraïna 1891 – Moscou 1953)

Sonata n. 2 en Re, op. 94bis

(1943-44) – 24’

Moderato
Presto
Andante
Allegro con brio

COMENTARI

per Ana García Urcola

Jordi Cervelló, difunt recentment, començava una carrera de violinista quan un accident esdevingut a Roma el 1960 li va tancar aquest camí i el va portar a la pedagogia i la composició. Fruit d’aquest passat d’intèrpret sorgeix una escriptura molt idiomàtica i natural per a la corda que es combina amb influències de models anteriors com Bartók i Prokófiev, aquesta darrera, patent en el cas de Kadin. La partitura, escrita violí en mà, com sempre que componia per al seu instrument, té una forma lliure de tipus fantasia amb un començament molt vigorós i rítmic que dona pas a dos temes melòdics envoltats de misteri. No hi falten dues cadències breus i una coda que resumeix el caràcter virtuosístic que presideix l’obra.

Els nou Profile umani formen part dels 24 capricci pensats en principi com a preparació tècnica per als de Paganini i amb el gran violinista Nathan Milstein com a inspiració. L’autor es planteja el repte de plasmar, mitjançant diferents tècniques violinístiques, diversos caràcters de la naturalesa humana amb humor i amb un desplegament total de saviesa instrumentística i compositiva que supera àmpliament l’objectiu inicial.

Sofia Gubaidulina, degana dels compositors contemporanis per la grandesa de la seva obra i per la seva imparable activitat compositiva, que s’estén des de fa més de seixanta anys, va escriure la Chaconne al final de la seva etapa de formació. En aquesta peça, hi trobem tres influències fonamentals: la del seu mentor, Xostakóvitx, que la va animar a seguir “per la seva via equivocada”; la de Webern, en aquest baix obligat de xacona format per 23 notes que pateix diverses transformacions a manera de variacions, i la de Bach, omnipresent a l’obra de la compositora russa, tant per la proximitat de la inspiració de tipus religiós com per la seva perfecció formal. Aquí, això es manifesta en l’introitsolemne a la manera barroca, que recupera al final, i en aquest fugatocentral, el tema del qual constitueix un homenatge evident.

La Sonata per a flauta va ser encarregada a Prokófiev per la Comissió per a Assumptes Artístics en un moment en què gaudia de certa benevolència per part del règim soviètic, i va ser arreglada per a violí a petició de David Óistrakh. En contrast amb les seves contemporànies Sonates de guerra per a piano, aquesta obra conté un aire clàssic, melòdic i lluminós. Curiosament, és la seva versió per a violí més coneguda i programada, potser perquè gràcies a la col·laboració del gran intèrpret, el seu caràcter brillant, incisiu i virtuós es va veure notablement augmentat.