CONCERT DEDICAT A LA MARATÓ

ANDREA TARRODI
(Estocolm 1981)

Liguria

(2012) – 1a audició – 10

Ones – Horitzó – Senda blava – Colors – Muntanyes – Estels

CARL NIELSEN
(Norre-Lyndelse, Dinamarca 1865 – Copenhaguen 1931)

Concert per a clarinet i orquestra, op. 57

(1928) – 24

Allegro un poco
Poco Adagio
Allegro non troppo
Allegro vivace

Pablo Barragán, clarinet

PAUSA 20

JEAN SIBELIUS
(Hämeenlinna, Finlàndia 1865 – Järvenpää, Finlàndia 1957)

Simfonia n. 2 en Re Major, op. 43

(1901-02) – 44

Allegretto
Tempo andante ma rubato
Vivacissimo
Finale: Allegro moderato

COMENTARI

per Marina Hervás

Ligúria fa referència al mar homònim que recala en cinc pobles de pescadors: Riomaggiore, Manarola, Corniglia, Vernazza i Monterosso. En aquests pobles, Tarrodi va passar-hi uns dies el 2011 i va quedar profundament fascinada. La música intenta, explícitament, recórrer-los mitjançant el so, com explica la mateixa compositora: “Riomaggiore, amb les seves altes onades; Manarola, amb la seva torre del rellotge; Monterosso, on els banyistes s’apressaven estressats per assegurar-se un lloc a la platja i desplegar els seus para-sols de colors (…); Vernazza, amb la seva torre de vigilància i els seus penya-segats, i, finalment, Corniglia, on el cel nocturn s’omplia d’estrelles”. La música, molt compacta en l’orquestració, busca crear atmosferes sonores diferenciades que prenen com a referència aquests elements característics de cada lloc segons la seva experiència, és a dir, no hi trobem una representació idealitzada, sinó l’exercici d’intentar portar a l’escriptura les sensacions de la compositora en cadascun dels pobles a partir del més destacat de cadascun. La percussió i el vent metall serveixen per construir l’entorn de Riomaggiore, un poble que sorgeix de les mateixes roques al costat del mar. A Manarola s’escolta la campana envoltant el treball melòdic, fonamental en l’oboè, que després reprenen els violins. El lirisme i la serenitat de Manarola donen pas a la bullícia de Monterosso, un ritme ostinato juganer ornamentat per petites intervencions del vent. Vernazza i Corniglia són dues peces més contemplatives, en les quals es busquen textures cristal·lines.

El Concert per a clarinet de Nielsen coincideix amb la peça de Tarrodi en què, formalment, també va passant per cinc temes que subdivideixen el moviment continu en el qual està construït. Nielsen volia mostrar la capacitat de contrast sonor del clarinet, per a ell “alhora càlid i completament histèric, suau com un bàlsam i cridaner com un tramvia sobre raïls mal greixats”. El primer tema té un començament (o, en argot musical, un “cap”) molt reconeixible. L’enuncien des del principi els violoncels i s’estén a la resta de l’allegro. Té un caràcter juganer, remarcat especialment pel redoblament de tambor que juga a interrompre el clarinet. El clímax del moviment arriba amb una cadència trepidant que preludia la reexposició temàtica. El segon “moviment” comença amb una espècie de coral de trompes el tema de la qual expandeix la melodia del clarinet. No obstant això, la solemnitat inicial es difumina segons avança el moviment, quelcom especialment significatiu quan comença l’acompanyament circular de les cordes i, de nou, irromp, com una amenaça, el tambor. El tercer moviment comença tímidament amb l’enunciació del tall melòdic: ascendent amb salts cromàtics. La peça acaba amb una melodia dolça en clarinet, avalada pels fagots, que de nou es veu provocada per la corda i el tambor. Tota la peça, així, es converteix en un tour de force del clarinet contra l’orquestra. La tensió sorgeix, per tant, de la interrupció.

Sibelius també va elaborar els seus primers esbossos de la Simfonia n. 2 en un viatge a Itàlia —més concretament, a Florència i Rapallo— l’abril del 1901. No obstant això, aquestes idees inicials encara no estaven concebudes per a una simfonia, sinó més aviat per ser un poema simfònic o diversos. Finalment, el gener del 1902, havia conclòs la simfonia que, tot i que no partia d’un programa explícit, es va entendre com un manifest sonor contra el procés de russificació de Finlàndia, que havia arrencat el 1899. Aquesta no només implicava la pèrdua d’independència, sinó que va generar nombrosos processos d’oposició i de resistència per part de la població civil. Tot i que Sibelius va rebutjar aquesta lectura, no és estrany que el públic la interpretés així, ja que el compositor s’havia afegit al corrent d’artistes que defensava la llengua i la cultura fineses, i va produir un nombre important d’obres destinades a valorar-les. La peça s’obre amb gran serenitat, tot i que aviat s’enfosqueix amb l’entrada del clarinet i el solo de la secció de violins, més ambigua. Aquest doble caràcter és constant en el moviment, com si no hi hagués confiança en la possibilitat de la calma, sempre turmentada. El segon moviment comença amb el timbal, que deixa pas a un misteriós pizzicato dels violoncels que porta a una fosca melodia del fagot. Amb l’entrada de vent fusta i la corda, el material presentat anteriorment es torna cada vegada més intens. El tercer moviment comença amb una nerviosa cèl·lula que va passant pels diferents instruments. Representa bé el procediment compositiu de Sibelius, d’elements mínims, aparentment insignificants, que construeix tota l’obra. El finale ens explica bé la interpretació triomfant de la peça: la melodia en cordes, sostinguda per un ostinato en vent fusta, suposa una redempció lluminosa després del contrast de caràcters de la simfonia fins aleshores, com un cant a l’esperança.