PROGRAMA DE DISSABTE 11 DE FEBRER
AMB LA SOLISTA CRISTINA CORDERO

HANS ABRAHAMSEN

(Copenhaghen 1952)

Nacht und trompeten

1981) 1a audició – 10′

PAUL HINDEMITH
(Hanau, Alemanya 1895 – Frankfurt 1963)

Der Schwanendreher, per a viola i orquestra

(1935) 1a audició – 26′

          Zwischen Berg und tiefem Tal: Langsam – Massig bewegt, mit kraft
Nun laube, Lindlein, laube: Sehr ruhig – Fugato
Variationen “Seid ihr nicht der Schwanendreher”: Massig schnell

Cristina Cordero, viola

PAUSA 20’

IGOR STRAVINSKY
(Sant Petersburg 1882 – Nova York 1971)

Le chant du rossignol. Suite

(1917) – 20′

Presto
Marche chinoise
Chant du Rossignol
Jeu du Rossignol mécanique

L’oiseau de feu. Suite

(versió 1919) – 19′

Introduction
L’Oiseau de feu et sa danse— Variation de l’Oiseau de feu
Rondes des Princesses
Danse infernale du roi Kachtcheï
Berceuse
Final

COMENTARI

per Joan Arnau Pàmies

Igor Stravinsky (1882-1971) és una de les figures més destacades de la música del segle XX. Juntament amb l’obra d’Arnold Schönberg, la música del compositor rus és clau per entendre no només el desenvolupament dels modernismes europeus de la primera meitat d’aquell segle, sinó també el de músiques de tradicions diferents, com el bebop de Charlie Parker o els arranjaments per a big band de Charles Mingus o Gil Evans.

Stravinsky fou, per damunt de tot, un compositor amb un interès inacabable envers la cerca de formes originals i d’expressió diversa. Això explica una carrera creativa formidable, habitualment dividida en tres períodes: el rus, el neoclàssic i el serialista. A través d’aquesta evolució estètica, Stravinsky ens ha deixat meravelles com les Tres peces per a quartet de corda (1914, revisada el 1918), una obra que deixa entreveure la fragmentació motívica característica de pilars del repertori com La consagració de la primavera; la Simfonia dels salms (1930), formalment clàssica però amb escales simètriques pròpies del modernisme, i Agon (1957), el ballet dodecafònic que –segons explica el director d’orquestra i amic íntim del compositor, Robert Craft– va ser escrit durant uns anys de gran dificultat creativa que Stravinsky resolgué adoptant –a la seva manera, tot sigui dit– el llenguatge de Schönberg.

L’oiseau de feu (L’ocell de foc) és una obra del primer període. La seva creació va ser pràcticament una qüestió d’atzar, ja que Serge Diaghilev, el reconegut promotor i empresari de la companyia dels Ballets Russos de París, va encarregar aquesta peça al jove Stravinsky després que altres compositors amb més experiència de la Rússia de la primera dècada del segle passat rebutgessin la seva proposta. Aquest ballet, en forma de suite en la versió de 1919, es basa en un personatge habitual de la mitologia eslava, un ocell que brilla en la foscor i que els protagonistes dels diversos relats en què apareix persegueixen després d’haver-ne trobat una de les plomes. L’obra és una classe magistral d’orquestració, riquesa tímbrica i teixit harmònic, i presenta aquests elements amb una gran originalitat; a tall d’anècdota, Claude Debussy i Maurice Ravel van felicitar el jove compositor després de l’estrena a París. A Catalunya, el ballet es va estrenar a finals de 1917 amb la companyia dels Ballets Russos al Gran Teatre del Liceu, set anys després de la seva primera representació a París.

Le chant du rossignol (El cant del rossinyol), també del primer període, és una peça propera a la forma Tondichtung (poema simfònic) de la tradició germànica. És una adaptació de l’òpera Le rossignol de 1914, constituïda a partir del conte homònim de Hans Christian Andersen. Estilísticament, és una música plena de contrastos, amb mètriques ambigües, sonoritats dissonants, canvis habituals de tempo i materials melòdics modals i pentatònics.

El programa d’aquest concert varia segons el dia. Divendres, el també rus Serguei Rakhmàninov acompanya Stravinsky amb el seu opus 43, la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. En canvi, dissabte apareix el compositor de Hanau, Paul Hindemith, amb Der Schwanendreher.

La rapsòdia de Rakhmàninov és una obra influïda per la forma concert, per a piano i orquestra, tot i que en aquest cas construeix una sèrie de variacions sobre un tema en un moviment. El material escollit pel compositor és l’últim caprici per a violí del virtuós Niccolò Paganini. El jove pianista Alim Beisembayev, del Kazakhstan, és l’encarregat d’interpretar aquesta partitura de gran dificultat tècnica. Amb aquesta obra i acompanyat de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, Beisembayev va guanyar el primer premi del concurs internacional de piano de Leeds el 2021.

Der Schwanendreher (El rostidor de cignes) de Paul Hindemith, en tres moviments, és un concert per a viola i orquestra. El mateix compositor, a la viola, l’estrenà el 1935 a Amsterdam. Cada moviment d’aquesta peça està construït a partir d’una cançó popular alemanya, tot i que aquestes hi apareixen a través del filtre de les particulars harmonies de Hindemith. La violista de Madrid Cristina Cordero dona vida a la partitura. Guanyadora de concursos com El Primer Palau, el Premi Internacional de Música de Cambra Gerhard Vogt i el Premi Nacional Cidade de Vigo, Cordero s’ha convertit en poc temps en una de les instrumentistes de més valor del panorama nacional actual.

El jove director Pablo Rus Broseta, amb una trajectòria meteòrica que recentment l’ha dut al capdavant de la Bilbao Orkestra Sinfonikoa, l’Orquesta Nacional de España i la Basel Sinfonietta, és l’encarregat de dirigir ambdós programes amb l’OBC, els quals també contenen Nacht und Trompeten del compositor danès Hans Abrahamsen. Escrita el 1981 i dedicada al també compositor Hans Werner Henze, l’obra té vincles estètics amb la música d’altres compositors de la mateixa generació que Abrahamsen, particularment de Wolfgang Rihm, Hans-Jürgen von Bose i l’anomenada escola de la Neue Einfachheit (Nova simplicitat), la qual sorgí com una resposta a les diverses avantguardes musicals de la segona meitat del segle XX. En algunes seccions, Abrahamsen utilitza materials que fins i tot recorden el mateix Stravinsky, especialment algunes obres de la seva etapa neoclàssica.