JOSÉ MANUEL LÓPEZ LÓPEZ
(Madrid, 1956)

La Trace

per a quartet de clarinets, quatre altaveus i vídeo

(2020) – Encàrrec de LAuditori i el CNDM

La durada aproximada del concert és de 50 minuts sense pausa

COMENTARI

per Ismael G. Cabral

A la cerca del temps pur

Fa dècades el quartet de saxòfons era una excentricitat escampada en uns quants catàlegs de compositors. Avui dia són diverses les formacions que defensen un repertori que ha crescut amb els últims anys, gràcies a l’estímul que aquesta associació tímbrica ha suscitat en nombrosos compositors. Podríem entendre que el quartet de clarinets encara està en aquell estat primitiu que un dia va haver de travessar la família dels saxos. Per això cal altura de mires en els instrumentistes que defensen aquesta formació. Cal generar una literatura de qualitat que, al seu torn, serveixi d’esperó per anar engrandint un repertori pràcticament inexistent fins fa ben poc.

A La Trace, per a quartet de clarinets, quatre altaveus i vídeo (2020), els músics dels Barcelona Clarinet Players tenen una d’aquestes obres veritablement importants per una doble raó: com a peça que, per la seva ambició i la seva ductilitat, permet mostrar les possibilitats d’una formació com aquesta, i en si mateixa, gairebé com una guia de camins als quals cal tornar per perdre’s i retrobar-se una vegada i una altra. L’anhel de José Manuel López López (1956) en concebre aquesta peça ―encàrrec de L’Auditori i el CNDM― no va ser poc. En aquesta peça va recórrer novament al treball col·laboratiu amb el cineasta Pascal Auger, que ha fet el videoart de treballs previs més rellevants del compositor madrileny com Movimientos i El arte de la siesta, entre d’altres. La tasca d’Auger a La Trace és la d’amplificar amb imatges la indagació que López López planteja als instruments, és a dir, “observar la traça del transcurs del temps no com una successió cronològica d’esdeveniments, sinó com quelcom viu, manifestat en l’aquí i l’ara”. Per això, la peça s’ha d’expandir en el temps abraçant gairebé l’hora de durada, articulant un discurs radicalment polifònic cisellat pels diferents estrats que generen les imatges i les veus dels clarinets. “Temps còsmics, geològics i quàntics”, assegura el compositor, que s’expressen, dissimuladament, al llarg de l’esdevenir d’una creació fortament arrelada a la concepció d’una música experimental habitable, en la qual l’auditor ha de trobar també la seva manera d’acostumar-se a la temporalitat proposada.

Els músics de l’ensemble traçaran, al seu torn, un imaginari de sons en què la part acústica i l’electrònica (que es difon mitjançant petits altaveus connectats per Bluetooth) es conjugaran en una confusió hàbilment ideada per López López i Auger, ja que la mateixa imatge també expel·lirà sons reals. En una entrevista concedida el 2019 a El Compositor Habla, amb motiu de l’estrena absoluta de l’obra, el compositor va expressar que “La Trace és l’empremta del temps que intentem mostrar en aquest treball audiovisual. Temps que habitualment és percebut com una successió d’esdeveniments: d’una vida, de la història, d’una pel·lícula, però que també es pot donar, i això és el que hem buscat, directament com a temps pur, no subordinat a una cronologia d’esdeveniments. La manera de fer-ho que hem trobat és la de mostrar imatges del present que evoquen el passat i potser anticipen el futur”. Entre les gens encoratjadores premonicions que s’entrecreuen en el relat audiovisual hi ha, per exemple, la contemplació dels búnquers alemanys abandonats que perviuen com vestigis funestos d’arqueologia contemporània a la costa sud francesa, testimonis d’un passat atroç que, potser, anticipa el nostre futur, com hem estat assumint aquests últims mesos.