The Art of Sweeping Things
COMENTARIO
por Alfredo Costa Monteiro
Tàlveg. Darrere d’aquest enigmàtic nom, trobem tres dels músics més experimentats de lescena barcelonina, i que, amb només tres anys de treball en comú, han sabut materialitzar una manera molt personal d’encarar la improvisació i, fins i tot, de transcendir-la. Una molt eficient barreja d’individualitat i d’entesa comuna.
El método es escrupuloso, las formas, precisas, y el sonido, generoso. Saben construir arquitecturas sónicas que van más allá de los géneros y eliminan la necesidad de clasificación. Sonido en su sentido más directo, conciso y, a la vez, esencial.
Però, si parlem de mètode és justament perquè el procediment és la pedra angular de tot aquest edifici; amb acotacions implícites que mai sendevinen, però que suporten cada gest i cada intervenció, el so circula com un sol flux fet dintrigants i captivadores textures. Les composicions o, potser més ben dit, improvisacions canalitzades es generen amb una acurada concentració i una visió límpida del so global, que permet airejar les intervencions i deixar més espai a loient per a la interpretació. Per fer-l’ho participar plenament en lexperiència.
I «espai» és la paraula que curiosament ve al cap en escoltar aquesta música; i tot seguit, la paraula «àrid». Encara que a vegades lespai estigui saturat, intuïm que ho és amb plena consciència; de la mateixa manera que aquesta aridesa imaginativa, de vegades reduïda a uns pocs harmònics, samplia amb grunyits i esclats que acaben inundant lespai de descàrregues sonores.
El trabajo sobre la escucha es absolutamente fundamental en este trío. Para distribuir mejor las energías, cada contribución está dosificada de manera estratégica; próxima a la forma del oratorio, pero sin la solemnidad ni la religiosidad que lo caracteriza, cada pieza alterna posibles combinatorias, no solo para destacar y expandir mejor los timbres y las atmósferas, sino también para no agotar la forma. Esta alternancia abre la escucha, elimina la expectativa y hace que la atención no baje nunca la guardia. Cuando llega la tormenta, es benéfica y a la vez brutal; y pronto se transforma en catarsis.
Tàlveg posee la energía del power trio y, además, la inteligencia de la proporción; cada instrumento tiene el espacio necesario para poder afirmarse sin tener que hacerse un lugar entre el resto, como si todos tuvieran las puertas abiertas para manifestarse, pero solo en momentos muy concretos. Y cada vez que aparecen solos, su presencia parece incondicional y hace que no echemos nunca de menos al resto.
Aquí, el rigor estructural supera els ànims més viscerals, sense cap mena dostentació; però, així i tot, hi ha força orgànica en aquesta estructura. Una travessia emocionalment intensa amb rumb per descobrir, que, sense cap mena de dubte, activa la imaginació.
