ROBERT GERHARD
(Valls 1896 – Cambridge 1970)

Vuit cançons populars catalanes

(1929) -14

I. Cançó del lladre
II. La cinta daurada
III. Lescolta
IV. La tornada del pelegrí
V. La cita
VI. El carboneret
VII. La comtessa de Floris
VIII. Cançó de batre

Anna Alàs i Jové, mezzosoprano
Anna Crexells, piano

Six chansons populaires françaises

(1944) -15

I. Voici le mois de Mai
II. Les cloches de Guérande
III. Un rossignol vint sur ma main
IV. La plus jeunette
V. La valse de Lauterbach
VI. Me suis mise en danse

María Hinojosa Montenegro, soprano
Francisco Poyato, piano

7 Haiku

(1922, rev.1958) -10

I. Au milieu de la prairie verte
II. Jai caressé ta flottante chevelure de cressons bleus
III. Sous les lucioles
IV. Douce voix
V. Pensée
VI. Sous la pluie dété
VII. Mais en exil

María Hinojosa Montenegro, soprano
Francesc Prat, director
Seed Ensemble

COMENTARI

per Anna Costal i Fornells

Al desembre de 1929, Robert Gerhard va dirigir un concert al Palau de la Música Catalana amb obres seves: Concertino, 7 Haiku, Quintet, una selecció de Catorze cançons populars catalanes, Sardana I i Sardana II. L’Associació Música da Camera, entitat organitzadora de l’acte, el va presentar com un dels «joves músics catalans més ben preparats, de personalitat més completa, de temperament més intel·ligentment inquiet i depurat». Retornat a Catalunya després dels estudis amb Arnold Schoenberg, Gerhard va obsequiar el públic barceloní amb sonoritats amarades de l’avantguarda musical centreeuropea.

En aquells anys, a més de posar en pràctica el llenguatge atonal, el compositor de Valls va mantenir la sensibilitat per la música popular catalana que li havia transmès Felip Pedrell. Un bon exemple són les cançons populars per a veu i piano de 1928, un diàleg deliciós entre la tradició i l’experimentació que situava Gerhard en una dimensió ben distinta de la d’altres aproximacions a aquest repertori. Conxita Badia va interpretar La comtessa de Floris, La cançó del lladre i sis títols més en el concert de 1929, i també els 7 Haiku. Lhaiku o haikai és un gènere de la poesia tradicional japonesa que, a través de la literatura francesa, va atraure els intel·lectuals catalans del tombant de segle XX. L’any 1920, Josep Maria Junoy va publicar-ne trenta al volum Amours et paysages, vint-i-cinc dels quals en francès i la resta en català. Gerhard va interessar-se per la fórmula brevíssima de l’haikai i va musicar-ne set per a veu i petit conjunt instrumental. L’estètica d’aquella música va generar una certa “molèstia” en determinats sectors –Lluís Millet així ho expressava a la Revista Musical Catalana pel gener de 1930. En canvi, el compositor i crític musical Baltasar Samper, des de La Publicitat, demanava respecte i, si de cas, que el concert del Palau es pogués repetir íntegrament perquè el «brogit de la sala» havia impedit sentir la música en bones condicions.

El 1944, mentre intentava refer-se emocionalment de l’exili i de les “dues revolucions” –la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial–, Gerhard va compondre Sis cançons populars franceses per a veu i piano que estrenaren, anys més tard a Londres, la soprano Sophie Wyss i el pianista Ernest Lush. El llenguatge musical d’aquestes cançons contrasta amb el de les catalanes de 1928. L’acompanyament pianístic té un caràcter impressionista, una mena de reconeixement als grans noms de la mélodie francesa de la generació anterior i, fins i tot, alguna picada d’ullet a cançons catalanes com El rossinyol a Voici le moi de Mai.